Federalisme i Barri passant per Europa

Passo a net les meves notes de l’acte de Federalistes d’Esquerres que es va celebrar divendres 21 d’abril a l’auditori de Sant Ildefons de Cornellà.

M’agradaria començar fent un agraïment a Federalistes d’Esquerres per haver pensat en mi per participar en un acte públic que va barrejar dos conceptes que han marcat i marquen la meva activitat social i política; Federalisme i Barri. Ni la meva intervenció ni aquestes notes pretenen donar receptes, més aviat el que tinc moltes ganes és de fer preguntes, d’expressar dubtes. Diuen que la principal qualitat d’un marxista és que sempre dubta, que són els mestres de la sospita, que no accepta explicacions senzilles i lineals, i jo encara me les dono d’intentar llegir el món amb ulls marxistes.

Fa seixanta anys una dona de Zaragoza, un home de Córdoba, una dona de Ciudad Real i un de Guadalajara, van aterrar a aquest barri, Sant Ildefons, amb les seves famílies. Fruït de la decisió dels meus avis de venir aquest barri, uns quants anys després, i gràcies al pare i la mare que s'hi van conèixer, hi vaig néixer. Sant Ildefons és el meu barri tot i no viure-hi des de fa molts anys. Però més enllà de qüestions personal, Sant Ildefons sobretot és el gran barri del Baix Llobregat, i potser també el gran barri metropolità. Un barri que va arribar a tenir més de 60.000 ciutadans l’any 1973, i que alhora tenia 10.000 infants per escolaritzar. Un barri que havia vist com es construïa el 45% de la zona inicialment reservada per parcs i jardins. Una barri que vivia una situació similar i compartida amb barris germans com Lindavista a Cornellà, i San Feliu o Bellvitge a l’Hospitalet, o Llefià a Badalona.

Aquells barris compartien llavors també adjectius qualificatius. Eren barris obrers i reivindicatius, però també eren barris marginals, ignorants, pobres i conflictius, o, el que és pitjor, eren barris oblidats i invisibles. D’això ja fa 40 anys, és cert, però han canviat les coses? No seguim tenint en aquests mateixos barris una concentració de problemes socials que no tenen d’altres barris de Catalunya? La situació urbanística i de serveis dels barris ha millorat i molts dels seus habitants han pogut promocionar socialment. Però també hem canviat una part important dels veïns i veïnes barris, i la vulnerabilitat social de la gent que hi viu segueix essent present.

Pot una visió federal de l’Estat i una UE desenvolupada des d’un principi federal millorar les condicions de vida de la gent? Crec que si, i les persones que em van parlar a continuació ho varen demostrar (Pier Virgilio Dastoli i Joan Botella, per exemple).  Aquí és on encaixa el meu interès per la política, per això ha de servir, per canviar les condicions de vida de la gent de barris com aquests. L’epicentre del debat polític és quin és el model de societat que ens permet viure millor, amb majors oportunitats, amb major justícia, llibertat i fraternitat. I des d’aquí s’ha d’encarar, d’aquí ha de penjar, el debat sobre l’estructura política de l’Estat. Un debat ampli, que no oblidi nivells, que vagi des del municipi fins la Unió Europea. Un debat que tingui com objectiu garantir el màxim nivell de proximitat i eficiència en la prestació dels serveis bàsics (això vol dir municipis forts) i alhora el màxim nivell de cobertura de drets i deures (per exemple drets laborals i fiscalitat europeus).

El professor Miquel Caminal, a qui he rellegit per l’acte d’avui, plantejava que estàvem en un país (estat, Catalunya)... on el Federalisme s’havia considerat utòpic mentre que l’indepentisme i el nacionalisme havien esdevingut científics, quan el lògic hauria de ser tot el contrari. Ell parlava de “Federalisme o barbarie”, i jo avui hi estic molt d’acord. Cal er front a l’ultranacionalisme popular i demagog que estava sorgint a tota Europa des dels valors federals i des de la necessitat de compartir, des de la necessitat del debat i el pacte. Aquesta és l’arrel del concepte Federal, pactar entre gent diferent per aconseguir objectius comuns. Això és la cultura federal; proximitat, igualtat, cogestió de les sobiranies compartides. Una cultura que fuig de buscar contínuament un enemic extern, es digui Europa o es digui Espanya. Que fuig de l'autoaïllament. 

El debat el debat sobre l'estructura política a Catalunya hauria de partir del Catalanisme popular, del que podem fer per canviar les nostres condicions de vida. El Catalanisme popular que representen les mestres de les escoles de Sant Ildefons o els equips de monitors dels esplais que des dels anys 70 i 80, es preocupen de que infants i joves aprenguin moltes coses i, entre elles, català. Un Catalanisme que és reconeix per força incapaç, ho reconec, de diferenciar drets socials de drets nacionals

És evident també, que hem d'afrontar debat sobre l'estructura d'estat sense obviar que des d'Espanya, o millor dit des del poder Central, sempre s'ha estat autista als conflictes entre nacionalismes i que es va acceptar per resignació el model autonòmic. Però tampoc podem obviar que sovint també des de la Generalitat s’accepta amb resignació el municipalisme metropolità i que, tot i la major elegància que desplega, ha estat històricament la Generalitat la capdavantera en oblidar els barris obrers. Si per algú han estat invisibles o oblidats aquests barris ha estat pel poder autonòmic. Només cal repassar els índex d'inversió per habitant des de la democràcia i queda clar cristal·lí. 

Farien bé en no perdre de vista aquests barris els estrategues del "procés". Més enllà dels resultats electorals de cadascú, és inacceptable que es doni com a bons els resultats de participació en eleccions catalanes o en consultes com el 9N (no es va arribar al 15%) que hi hagut històricament als barris obrers. S'ha d'entendre que si hi ha una nova Catalunya per construir, aquesta comença a barris com Sant Ildefons.


No hi ha receptes fàcils per Catalunya, Espanya i Europa, però és indubtables que cal fer canvis. Però els canvis no són només una qüestió de decidir quina és la teva “nació” la teva “patria” i defensar-la. No és una qüestió de blanc o negre, de caixa o faixa. És quelcom més complex. No podem deixar que reivindicacions socials urgents i de primer ordre com els drets laborals, la salut, l’educació o l’habitatge quedin presoneres d’un debat nacional amb molt poc debat i molta escenificació per les totes bandes. Torno a insistir en quin ha de ser l’epicentre del debat; el model de societat.

Jo estic pel referèndum per esgotament, ho reconec, perquè vull poder debatre ja sense tants apriorisme i falsedats sobre quin model de societat volem i quina és la millor estructura d’estat per desenvolupar aquest model de societat. I vull debatre sense tantes etiquetes, i sense tanta contaminació als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Ho diu un que els dilluns, dimecres i divendres és unionionista pels independentistes, i els dimarts, dijous i dissabte independentista pels unionistes. Un que és considerat del sector “unionista” d’En Comú Podem pel periodistes del Diari Ara quan qüestionem la capacitat de proclamar la República Catalana d’un dia per l’altra, i que és titllat d’Independentista pel PP de Cornellà o de la Diputació per donar suport a la celebració d’un referèndum pactat a Catalunya o condemnar la judicialització de la política. Estic una mica fart de tots plegats, perquè en general, amb honroses excepecions, la majoria no saben ni on està Sant Ildefons.  

La veritat, posats a posar-me etiquetes m’agrada més ser un tio de barri, federalista, internacionalista, municipalista i marxista; dels de Karl i dels de Groucho.

Gràcies i benvinguts i benvingudes a Cornellà.


Més informació:

Documental Federal http://www.federal-doc.com/




Comentaris