Ja tenim Zona Única Escolar!

Les famílies que aquests dies participin del procés de preinscripció escolar a Cornellà estrenaran una novetat històrica. Per primer cop podran escollir pels seus fills i les seves filles l’escola pública o concertada de Cornellà que vulguin, sense cap limitació! http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/518688-cornella-ja-te-zona-unica-dinscripcio-escolar.html

Això, que en una primera lectura pot ser vist com una millora, com una bona notícia, per les famílies de Cornellà tinc molts seriosos dubtes de que suposi una millora per l’educació de Cornellà en general i dels seus nens i nenes en particular. I aquest és el debat, què és millor una família contenta perquè pot portar els seu fill o la seva filla a l’escola que vol o una ciutat on es garanteix el dret a l’educació de tota la seva infància en igualtat de condicions ?

Crec que podeu suposar la meva resposta si llegiu aquesta i d’altres entrades del bloc, i també accepto que garantir una cosa no té perquè suposar l’ incompliment de l’altra, però m’entendreu si considero que fer de Cornellà una zona única escolar és una opció que cal fer amb més debats, i amb dades i exemples a la mà.

La Zona Única és una opció de ciutat que caldria haver-la treballat molt més. No entenc el perquè de les preses per aplicar-la. Encara menys entenc, com el PP, que mai ha participat de cap espai educatiu a Cornellà, pot marcar la política educativa de Cornellà i el seu alcalde amb una moció presentada a molts municipis catalans per beneficiar les escoles privades que són les que sempre veuen incrementada la demanda quan es fan opcions liberals com aquesta.

Hem sembla molt greu que tant el Departament d'Educació i Ajuntament no han tingut en compte la voluntat del Consell Escolar que va demanar un millor estudi de les alternatives de zonificació i no només Zona Única. Desitjo que la Comunitat educativa hi reaccioni, perquè és a elles i a ells a qui han obviat reiteradament.

Crec que és una engany per part de l’equip de govern (PSC) plantejar que són les suposades queixes de pares i mares les que justifiquen el canvi de zonificació. Unes queixes que no consten enlloc i que segons explica la regidora d’Educació i l’Alcalde són, com a molt, d’una vintena de famílies. Recordeu que cada any es matriculen més de 1000 nens i nenes a Cornellà. Per posar un exemple, en l'Informe 2011 del Síndic de Greuges local presentat el dijous 15 de març no consta cap queixa sobre la qüestió. Si era un tema tant greu per moltes famílies que veien limitats els seus drets, com és que cap s’ha a dreçat al defensor de la ciutadania?

Com he dit a molta gent aquests dies a la gent d’ICV ens agradaria equivocar-nos, però ens temem que la zona única eixamplarà les distàncies socioeducatives entre escoles de Cornellà. http://www.iniciativa.cat/cornella/news/38698

Insisteixo en que el primer dret que ha de procurar garantir l'Ajuntament i la Generalitat és el dret a l'Educació dels nens i nenes i que la lliure elecció de centre, tot i ser important, no és prioritària en una de les ciutats amb el nivell d'instrucció més baix i més pobres de Catalunya.

 

Pagar proveïdors o Controlar Ajuntaments?

El 22 de maig del 2011 els ciutadans i ciutadanes de les viles i ciutats de l'Estat van anar a votar als col.legis electorals per escollir les regidores i regidors dels seus Ajuntaments. El 20 de Novembre de 2011, uns mesos després, la mateixa ciutadania va també votar per escollir les diputades i diputats del Congrés, en un procés de votació tècnicament idèntic. Per tant, Regidores i regidors, Diputades i Diputats, tenen la mateixa legitimitat democràtica. Si és poca o molta no és la voluntat d'aquest article valorar-la. El que està clar és que és la mateixa, no?

Llavors, si els alcaldes i els presidents de govern tenen la mateixa legitimitat, perquè el President Rajoy i el seu Consell de Ministres (a qui no ha votat ningú) s'encaparren en auto-atorgar-se un paper de controladors de la resta d'administracions de l'estat i en especial dels Ajuntaments?

El darrer exemple d'intromissió, tutela, control, i de vulneració de l'autonomia local és el Reial Decret Llei 4/2012que sota l'aparença d'una política de suport a les empreses i petits proveïdors, és un nou exercici de control dels Ajuntaments, una nova línia d'ajuda indirecta a les entitats financeres i grans empreses, i probablement vulneri el marc constitucional. 


Per això el darrer dimecres en un Ple extraordinari de Cornellà vam aprovar un modificació de crèdit per evitar ser controlats pels mecanismes que ha establert aquest RDL. Que els municipis s'han d'adaptar a la seva situació financera i capacitat d'ingressos és una evidència que cap Plenari Municipal pot obviar i, molt probablement, no necessiti de cap Ministre d'Hisenda ni Decret per recordar-ho.

És evident, que si algú no ha de fer de "banc de l'administració" són els petits proveïdors dels Ajuntaments, i entre aquest, moltes entitats socials que presten serveis concertats amb els municipis. Per això, qualsevol mesura que ajudi al ràpid cobrament de les seves factures ha de ser considerada seriosament per la seva aplicació. Ara, el RDL 4/2012 encara ha de demostrar que garantirà el cobrament dels proveïdors com sembla buscar el govern que l'ha promocionat de forma tant grandiloqüent.

De moment el que si podem dir és que el RDL vulnera el principi d'autonomia del món local (Ni tant sols s'ha consultat a les entitats representatives del municipalisme) i trenca amb el marc constitucional, vulnerant l'Estatut de Catalunya i la Llei de Bases de Règim local. Està fet des de la desconfiança i sobretot des de la deslleialtat institucional ja que suposa recuperar "de facto" la tutela financera dels ajuntaments, per part del Ministerio, tutela que, arribat el cas, a Catalunya correspon al Departament d'Economia i Finances.

Vulnera els principis democràtics i constitucionals al atorgar uns poders a la Intervenció de l'Ajuntament que no li correspon. Els Interventors han de vetllar per les finances municipals, però qui pren les decisions sobre la despesa que fa un Ajuntament són Alcaldes i Alcaldesses i els seus Plenaris votats per la ciutadania, i així ha de seguir sent.

Malauradament el Reial Decret del Ministeri d'Hisenda atribueix unes funcions dels òrgans de governs locals a personal funcionari de l'administració, el que pot ser vist com un "buidatge de la capacitat de decisió política" dels ajuntaments.

Però aquest decret llei no és només antidemocràtic, també és injust, ja que comporta un tractament uniforme per a tots, condonant les pràctiques fora de llei que s'han dut a terme en molts ajuntaments (despeses realitzades sense la tramitació corresponent ni obligació reconeguda,...).

Finalment cal dir que només una interpretació molt "benevolent" del RDL permet identificar solucions tècnicamentclares per garantir el pagament als proveïdors municipals. No hi ha un mecanisme establert de pagament entre els ajuntaments i els proveïdors. Caldrà veure com es concreta en les properes setmanes i amb quines condicions, donat que, a diferència de les CCAA l'operació d'endeutament no es farà amb ICO sinó amb les entitats financeres i, aquestes ja han estan plantejant un tipus d'interès massa alt pel món local. Alhora aquestes operacions d'endeutament, en el cas que l'ajuntament les concerti amb una entitat financera "gaudiran d'un aval de primera categoria" doncs en cas d'incompliment, es retindran les participacions dels ajuntaments en el ingressos de l'estat (PIEo PMTE). És a dir, si l'Ajuntament no paga als Bancs deixarà de cobrar de l'Estat i no podrà pagar altres serveis pels que necessiti els recursos de l'Estat. Què és primer, pagar als Bancs o la neteja de la ciutat i les beques menjador?

En definitiva, el conjunt de RDL aprovats fins ara, són un cop d'estat contra l'autonomia local i dibuixen un horitzó pel ajuntaments de mers gestors d'uns serveis obligatoris i sota la tutela de l'Estat, sense tenir present el principi de subsidiarietat i la capacitat organitzativa i de serveis (la capacitat de decisió política) dels ajuntaments. En el fons el que es pretén és estendre al món local les retallades ja instaurades a l'Estat i les CCAA i ho fan per "imperatiu legal" per evitar la resistència dels regidors i les regidores escollits per la ciutadania. Tot sigui per pagar proveïdors,..

EUROVEGAS al Baix i a preus anticrisi.

Fa dies que em resisteixo ha fer una entrada sobre el projecte Eurovegas i la seva possible ubicació a Catalunya o a Madrid. L'opacitat de l'operació i, en conseqüència, l'elevat grau d'especulació que "adorna" el possible aterratge del macroporjecte d'en Sheldon Adelson, em fan considerar com a poc rigorosa qualsevol valoració que es pugui fer a dia d'avui, quan no sabem de forma clara ni demandes, ni projecte, ni condicions.

Ara, davant la concentració de reaccions polítiques, rumors, i alguna realitat doncs el Govern fa mesos que hi treballa, entorn la possible ubicació en determinats terrenys de determinades ciutats del Baix Llobregat i crec que és la nostra obligació intentar plantejar interrogants.

Una de les coses que he après en això de la política municipal és que qualsevol projecte que requereixi de la despesa de recursos públics requereix d'un estudi en molta profunditat per petit que sigui. Encara més, doncs, ho requereix un projecte amb una inqüestionable petjada territorial i social sense possibilitat de retorn. Quan es transforma el territori no hi ha retorn possible, m'ho heu sentit dir quan parlàvem del WTC, de l'Espanyol o del Pisa, i en el cas d'Eurovegas encara està més clar.


Pel que els diferents govern i el propi inversor van confirmant sembla clar que la proposta d'ubicar Eurovegas a terrenys del Baix Llobregat és una realitat que pot tenir un impacte social i ambiental molt considerable a la comarca. Ocupació, Economia, Oci, Consum, Relacions familiars, Convivència, Clima, Medi Natural, Agricultura, Riu,... sobre tot això i més impacta, negativa i potser possitivament, una proposta com la d'Eurovegas al Baix Llobregat es faci a Abrera, Gavà, Cornellà (si també Cornellà!), El Prat, Vildacens, Sant Boi o a vàries d'elles alhora.

Urbanitzar més de 150 hectàrees suposa a la pràctica construir una nova ciutat, destruint una part important dels espais naturals i/o el parc agrari a la zona del Delta ( Gavà, Cornellà, El Prat, Vildacens, Sant Boi )o de sòls rurals d'Abrera. Per altra banda, es planteja que aquesta "nova ciutat" tingui unes lleis diferents. Els promotors d'Eurovegas han sol.licitat canviar la normativa laboral, fiscal, sanitaria, o de jocs i espectacles, perquè aquesta ciutat atraigui un turisme massiu, que crec s'allunya de l'oferta de qualitat que la Generalitat i els Ajuntaments han impulsat en la darrera dècada, i pel qual les marques Baix Llobregat, Barcelona i Catalunya s'han promocionat internacionalment. La marca Barcelona, o la de "Costa Barcelona" que des de la Diputació estàvem impulsant, queden totalment desplaçades si el projecte d'en Adelson aterra al Baix.

Possible ubicació d'Eurovegas segons La Vanguradia del 28/02/2012

Amb el que sabem, m'atreveixo a dir que aquest projecte empresarial no aporta cap tipus de valor afegit a l'economia Catalana o Barcelonina. Considero que és molt probable que, just pel moment de crisi en el que aterra i pel tipus de projecte que és, els llocs de treballs que es podrien generar es destinarien en la seva majoria per a personal sense qualificar, precaris i amb sous molt baixos. Segurament dins dels requisits dels promotors es contempla afeblir encara més els drets dels treballadors dins d'aquest oasi del joc i sembla que molts dels nostres responsables públics li "juguen el joc". Tinc la sensació de que els inversors esperen trobar un "Mediamarket" social i legal. Un espai on les "obligacions", els costos, empresarials siguin mínims perquè "estem en crisi".

Des del punt de vista territorial, crec que la implantació d'Eurovegas seria a costa de perdre un dels terrenys més fèrtils de Catalunya, i desdibuixant el model de vida de les nostres poblacions, on els sòls agraris compleixen funcions molt diverses: econòmiques, paisatgístiques, ecològiques i de lleure.
El Baix Llobregat és una comarca que ha de prioritzar projectes empresarials que recuperin teixit productiu, tot dinamitzant els polígons industrials existents mitjançant recerca, investigació i desenvolupament en nova tecnologia. La presència de la Universitat Polítècnica de Catalunya a Castelldefels o de la indústria de l'automòbil a Martorell faciliten que el món empresarial i les administracions apostin per la creació de llocs de treball de qualitat.
Eurovegas és un model antagònic. Converteix la nostra comarca en un parc temàtic del joc, amb riscos, es faci com es faci, per la seguretat i la convivència ciutadana i atemptant contra els valors de cohesió social pels quals hem lluitat als nostres pobles i ciutats des de la recuperació de la democràcia.
Estem en crisi, necessitem ocupació, però crec que no tot val per genera-la i encara menys si és a costa del territori, les persones, els drets, els serveis públics o la convivència.

Eurovegas és la prolongació globalitzada del "totxo", és una ampliació del model que ha trinxat el territori i ens ha portat fins aquí. Si ningú em demostra el contrari #eurovegasespobresa.

25 ANYS D'ICV A CORNELLÀ DE LLOBREGAT

Us adjunto aquí la reflexió que ens ha fet l'Eliseo Sanabria, l'Eli, sobre els 25è aniversari d'ICV.

El 18 de febrer de 1987 naixia una “...convocatòria d'un procés de coincidència i d'unitat de les esquerres a Cornellà de Llobregat, amb la voluntat de participar en el procés a nivell de Catalunya, obert a tots els grups i les persones que consideren la participació, la solidaritat, la llibertat, el debat cultural i la creativitat, la pau, la lluita per la millora general de la qualitat de vida, la honestedat, com a punt de referència fonamentals per la renovació de la societat i pel rellançament de la nostra ciutat”. 
Naixia el grup promotor d'Iniciativa per Catalunya (IC) a Cornellà de Llobregat, com un projecte obert i pluralista amb el suport i el compromís d'alguns partits (PSUC, PCC i OCBR) i la participació de persones independents, volia ser particip de la configuració d'una alternativa unitària d'esquerres a Cornellà de Llobregat i a Catalunya, amb els eixos principals de la participació, el poder local i l'autogovern com a objectius, l'anomenada “alternativa d'esquerres, participativa i transformadora”. 
Han passat 25 anys d'aquest esdeveniment a la nostra ciutat; han passat moltes persones pel projecte; han passat molts esdeveniments i conteses electorals (locals, autonòmiques, generals i europees), però l'essència del projecte ja és una realitat consolidada a tots els nivells. 
Encarem el futur amb una situació política, econòmica i social molt dura pels treballadors/res i els més desafavorits/des, amb les retallades a l'Estat del benestar i als drets socials i laborals conquerits al llarg d'aquests 30 anys, per part de la dreta i els seus governs de CiU i del PP. Hem d'organitzar la resposta i l'alternativa. Hem de repensar i refermar els nostres postulats ideològics i polítics, acompanyats de l'anomenada esquerra social, dels nous sectors socials que s'incorporem a la política críticament i que lluitem per la defensa dels seus drets. 
El futur esta en eixamplar i arrelar el nostre projecte i espai a aquests nous companys/yes de lluita. El nostre homenatge al grup de promotors/res d'IC: F. Prieto, A. Lecha, B. Martínez, J. Nogué, R. Caminals, I. Florez, A. Gómez, M. Oya, A. Muñoz, M. José Pardo, T. Cuevas, E. Sanabria, J. Junyent, O. Romances, A. Balaguer, B. Maldonado, J. Moreno, J. Ortiz, J. Rubio, F. Orozco, J. Batlle i T. Serra. Per molts anys! Visca ICV.

Tindrà Cornellà zona única de preinscripció escolar?

Bona nit, com crec que és d'interès explicar coses ja us faig un breu resum del que ha passat al Consell Escolar Municipal d'aquest vespre (22 de febrer del 2012).  Un Consell Escolar que només preveia el debat sobre la zonificació, les zones d'influència o àrees de proximitat que es tindran a Cornellà en el proper període de matricul.lació escolar. Som-hi?

1. Com s'ha explicat, el Consell s'ha convocat perquè hi ha hagut reaccions i rumors arran l'aprovació al Ple per PSC,PP i CiU d'una moció demanant l'estudi prioritari de la zona única. O sia, que com s'han adonat que el Consell Escolar és qui ha de fer la proposta d'àrees d'influència han fet el contrari del que van dir al Ple i han convocat el Consell. Potser els nostres correus a les ampes i centres també els han ajudat a decidir-se.
2. La regidora d'Educació ha intentat situar el problema de les 2 zones en que hi ha "molts" pares que volen triar escoles de la zona contrària on viuen. Quants? No s'ha concretat. Jo he recordat que al Consell Escolar només s'han portat, en el darrers 5 cursos, els casos de les famílies de Can Suris que van escolaritzar els nens a Almeda perquè no hi havia places a Fontsanta. 
3. Els mestres que han parlat han considerat que els problemes educatius de Cornellà no estan en la zonificació de la preinscripció sinó en la situació social dels barris de la ciutat i en el recursos que tenen la majoria de les escoles per educar als nens i nenes.  Veuen problemes igual amb 1 que amb 2 zones i reconeixen que hi ha determinades escoles "gueto" que els perjudica l'actual dinàmica educativa de la ciutat. La millora dels equipaments escolars de la ciutat no ha estat suficient per "eliminar les males fames".
4. Ningú excepte la concertada i els representants del PSC i PP han defensat la zona única, ni la urgència de fer-ho pel proper curs.
5. A proposta meva es farà una comissió del Consell Escolar amb mestres de pública i concertada, tècnics municipals i pares i mares per estudiar possibilitats de millorar de la zonificació i es reclamarà una millora de la inversió en equipaments i professionals en les escoles de Cornellà. 
6. Es manté la demanda a la Generalitat, que encara no ha dit res, de valorar, amb dades a la mà, l'interès d'una zona única de preinscripció a Cornellà.
7. Hi ha Coincidència en el fet de que cal incorporar a les escoles concertades en tots els processos de debat.

En resum, que cal debatre més i que no cal accelerar la implantació de la Zona única. Ara, cal que Generalitat i Ajuntament es coordinin. Què us sembla?

El 15M obliga a l’actualització dels debats

Un dels principals valors que li reconec alsmoviments del 15M i adjacents, és la capacitat que ha tingut de posar sobre la taula determinats debats que les dinàmiques partits - mitjans de comunicació havien deixat arraconats. Debats de política amb majúscules, com el debat el sistema econòmic i la seva reglamentació internacional o com la reglamentació hipotecaria i la dació en pagament o com la llei electoral o com el paper i la importància dels serveis públics, (l’educació, el transport, la salut).

Debats que en la seva majoria, insisteixo, es produeixen en els marcs de les institucions públiques i dels partits polítics des de fa molts anys, però que sembla que no s’havia trobat la manera de fer-ne partícip a bona part de la ciutadania.

Sense anar més lluny, un bon exemple és aquest espai i d’altres on els homes i dones que participem del projecte d’ICV expliquem les nostres propostes i reflexions, sovint amb poca resposta o diàleg. Podem centrar-nos en dos temes; preu del transport i hipoteques. Ambdós amb plataformes actives vinculades al 15M.

El mes de gener de 2011 us explicava que ICV-EUiA tornàvem a demanar al Parlament i al Ple de Cornellà un canvi legal per ajudar les persones i les famílies sobreendeutades, i desnonades. La qüestió és que per moltes famílies catalanes, el pagament de l’habitatge és el principal problema després de l’atur. Mentrestant, els bancs i caixes no només no han pagat cap factura pel desastre causat, sinó que han rebut ajuts de l’administració sense cap contrapartida. Han rebut, per tant, ajuts de la gent que ells mateixos han contribuït a deixar sense llar, sense feina, endeutats i sense expectatives. Persones que paguen doblement o triplement la crisi. Perquè han perdut la feina, perquè han perdut el seu habitatge i els estalvis que ja hi havien destinat, i perquè s’han de fer càrrec d’un deute, fins i tot després d’haver perdut el pis. Deute que, possiblement, mai no podran pagar i que els pot fer pràcticament impossible estabilitzar de nou la seva vida. Si famílies i bancs van acceptar que el pis tenia una valor hipotecari (amb una taxació externa), quan el mercat cau no pot ser que diferència de valor la paguin només les famílies.

Fa molts anys ja que plantegem que cal evitar el sobreendeutament familiar, les clàusules bancàries abusives, establir uns ingressos inembargables, limitar la responsabilitat econòmica en el retorn dels préstecs al valor de l’habitatge hipotecat, i evitar el desnonament de les famílies en el cas d’execució hipotecària amb la introducció legal de la figura de substitució de la propietat pel lloguer temporal –fins a cinc anys- amb fixació d’un lloguer just.

ICV hem proposat des del 2007 tot això diverses vegades al Congrés i ara al Parlament ens centrem en aconseguir un acord per fer possible la dació en pagament: que en cas d’impossibilitat d’atendre els pagaments, el deute hipotecari quedi saldat amb l’entrega de l'habitatge hipotecat (el banc es queda el pis per liquidar la hipoteca). Ens resistim a acceptar que la hipoteca pot ser una condemna per tota la vida de pares, mares i fills/es.

En relació al transport, trobareu com els nostres representants a l’Entitat del Transport Metropolità han fet durant molts anys infinitat de propostes (algunes acceptades com la integració tarifària o la T12) i com ens hem oposat amb mocions i una campanya de denúncia a l’increment de les tarifes del transport per l’any 2012 que ha aprovat el Consell d’Administració de l’ATM. Una pujada insensible, injusta i desproporcionada (d'un 38% el bitllet i del 12% la T10) i un conjunt de retallades com la dels serveis de bus i el metro a la nit o la freqüència dels FGC, que ja estem notant. Menys servei, més car. Un perillòs missatge pels usuaris del transport públic que poden sentir-se temptats de tornar al cotxe particular provocant un clar retrocés en termes mediambientals, de sostenibilitat i de mobilitat.

A Catalunya, fins ara, es destinen molts recursos públics per finançar el transport públic, aquell que més fem servir el conjunt de la població, i cal seguir fent-ho exactament per això. El Tranport públic ha de millorar perquè la gent treballadora de Catalunya ho necessita. Per contra, en un moment de forta crisi econòmica, quan moltes famílies han vist reduits els seus ingressos globals, no és admissible que les tarifes de transport públic s'apugin com ho han fet, que fem pagar a la ciutadania més part del cost del servei, que fem pagar la crisi, de nou, a qui no l'ha generat.

Totes aquestes accions sovint han estat silenciades pels mitjans de comunicació, i m’alegro que gràcies als moviments “indignats” hagin guanyat presència pública i repercussió. No cal que ningú ens reconegui “la raó”, ni es tracta de sortir dient que ja ho dèiem nosaltres. El tema no es fer-se la foto, és resoldre els problemes de la gent i fer una societat més justa. L'Important és ser més reflexionant i lluitant contra les agressions com la nova reforma laboral que tenim damunt la taula.

Calen tantes administracions supralocals?

El govern de Catalunya, amb la seva vice-presidenta al capdavant ha iniciat un mediàtica “ronda per explicar la Llei de Governs Locals i Hisendes Públiques i mirar que aquesta es faci amb el 'consens del món local''.  Coincideixo amb el Govern amb el fet que Llei de Governs Locals sorgeixi de la ''reflexió conjunta del món local, i per tant del coneixement i de la realitat'', però també amb el fet que aquesta llei ha de ser útil i ha d’ajudar a resoldre les problemes “estructurals” del món local.

Un món local (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, AMB,…),  inicialment exclòs dels treballs de preparació de la Llei, que, tot i les dificultats de finançament que té, és probablement l’administració més eficient (qui millor aprofita els recursos que té) i que presta alguns dels serveis millor valors per la ciutadania.

En relació a això i fruït de l’escenari de restriccions, crisi i reducció d’ingressos de les Administracions publiques trobarem com s’incorpora al debat de la Llei de governs locals el necessari replantejament de l’entramat d’administracions públiques a Catalunya. És a dir, si el Govern no està generant una nova cortina de fum, es posarà damunt la taula el debat sobre si calen tantes administracions supra locals (Consells Comarcals, Àrea Metropolitana, Diputacions - futures Vegueries).

No negaré que l'administració pública en el seu conjunt requereix d'una esforç per fer-la més eficient, per fer coses que ara no fa i són socialment necessàries, i per deixar de fer coses que ara fa i tenen una utilitat social dubtosa. Ara, o juguem tots o trenquem la “baralla”. Posem-ho tot damunt la taula. Per què comencen sempre el debat per administracions supralocals, pels Consells Comarcals i les Diputacions?

Per què no comencem pels que més dèficit tenen i més solapament tenen? Per què no discutim si els Ministeris de Defensa o Interior ha de tenir la dimensió que tenen, o si cal tenir Ministeris de Justícia, Cultura, Educació, Sanitat quan la gran part de les seves competències estan traspassades a les Comunitats? Per què mantenim direccions generals de Ministeris i Conselleries que ja no tenen feina perquè la fan els governs locals?

Doncs perquè és molt difícil enfrontar-se amb la maquinària burocràtica de l'estat, i perquè sempre ha estat més senzill fer aprimar al més dèbil, aquell qui no té mitjans de comunicació a favor; el món local. Perquè quan es parla de Diputacions i Consells Comarcals es parla de món local, es parla d'institucions ben dirigides per alcaldes/ses i regidors/es, triats per la ciutadania, que presten serveis bàsics a les viles i ciutats que Estat i Comunitats autònomes els neguen. Perquè en el fons són un bon grapat de milions d'euros (+ de 7.000 a tota Espanya sense comptar AMB) que no volen que es gestionin des del món local, i menys que puguin ser controlats amb el joc democràtic de govern-oposició. Per això, els partits grans, proposen els manits i poc democràtics "Consells d'alcaldes" per dirigir les administracions supramunicipals, que crec suposa generar un sistema supermajoritàri; o tens alcaldes, o ja pots tenir el 35% dels vots en una província que et quedes sense representació supralocal.

En el cas de les Diputacions Catalanes i els Consells Comarcals, ICV-EUiA-EPM, com esquerra verda nacional, sempre hem defensat l'existència de governs locals de segon nivell per tal de garantir que tots els catalans i totes les catalanes, visquin on visquin, gaudeixin d'iguals serveis i qualitat de vida. I defensem que siguin les eleccions locals les que triïn qui ha de gestionar aquest nivell de govern.

Ara bé, com vaig dir en la sessió de constitució de la Diputació de Barcelona, l'existència d'aquest segon nivell no ha de suposar una major despesa pública. Defensem que siguin les futures vegueries, que també haurien de construir-se amb una llei de governs locals i hisendes públiques potent, les que assumeixin aquest segon nivell supralocal.

Cal demanar a la nova llei que detalli competencialment qui fa què. Què fan les Vegueries (fusió de Diputacions+Consells Comarcals), què fan els Ajuntaments, i com uns i altres poden mancomunar serveis per millorar l’atenció a la ciutadania. En el fons aquest és el quid de la qüestió; com amb els recursos que tenim millorem la qualitat de vida de la gent.

Una marató estructural?

Avui perdré vots. Ho sento però em disposo a criticar a “La Marató de TV3” ( http://www.tv3.cat/marato/ ).  

No m’he distingit mai per ser un seguidor habituals de les maratons televisius de “la nostra” ni tampoc per ser un donant destacat de les seves “causes”, ho confesso. He preferit fer generalment les meves donacions a d’altres projectes més locals i/o que tinguessin un major compromís de transformació social.

Ara, tot i que sovint he cregut que és un format que grinyola pels enfocs que es fan de la problemàtica abordada i el tractament que es dona a les persones que la pateixen, reconec que gràcies a La Marató hem conegut millor malalties i problemàtiques amb un important impacte en la nostra societat. Del càncer als trasplantaments, passant per l’Alzheimer o el Síndrome de Down, ( http://www.tv3.cat/marato/totes_les_maratons ).
Aquesta setmana, el govern, TV3 i/o la Fundació La Marató han explicat que promouran una Marató “excepcional i puntual” per lluitar contra la pobresa, i ho sento, però no m’agrada.
Interpreto que el model de La Marató ha estat abordar un problema concret de salut per sensibilitzar socialment i recollir recursos, superant o complementant la iniciativa pública. La Marató ha arribat on la Salut Pública no hi podia arribar en molts casos.

Com a treballador de lo públic crec que arribar a aquesta conclusió, que la iniciativa privada pot més que l’administració, és segurament el que més em molesta d’aquesta i d’anteriors Maratons. 

Però si bé en anys anteriors la cosa podia explicar-se per “l’excepcionalitat” del problema aquest any la cosa no s’agafa per enlloc.

La Pobresa a Catalunya no és cap malaltia, i malauradament tampoc és un accident o un fet excepcional. Com la UE s’ha afartat de dir-nos abans d'aparèixer la "Prima de risc", el gran problema de pobresa a Espanya és la gran distància entre les prestacions públiques i el salari mínim, i el cost real de la vida. 

La Pobresa a Catalunya és un fet bàsicament estructural ara agreujat per la crisi. Les ¾ parts de les persones pobres d’aquest país ho són perquè no perceben des del propi “estat” suficients rendes per cobrir les seves necessitats (pensions i subsidis) i/o perquè no tenen alternatives per reduir les seves despeses d’habitatge habitual (paguen altes hipoteques o lloguers). La majoria de les persones pobres són pensionistes de divers tipus, persones que circumstancialment reben un prestació vinculada a la seva desocupació (Atur, RMI) i les persones que en depenen com els seus fills/es. Si s'apliquen els "standards" europeus per situar i definr el "llindar de la pobresa" molts pensionistes (no contribuitives i mínimes) serien pobres. No són les trajectòries personals les que majoritàriament porten a la pobresa, si nó la raquítica política de garantia de rendes de Catalunya i Espanya. No hi ha manera de trencar la fòrmula Pensionista o Aturat/da = Pobre.http://www.20minutos.es/noticia/1177886/0/pobreza/cataluna/posguerra/

En resum, amb unes millors presatcions de jubilació i desocupació, i amb una major intervenció pública en els costos familiars dels habitatges (el mercat de l'habitatge sencer) la pobresa es reduiria exponencialment a aquest país.
Llavors, tornant a l'origen de l'article, farem una Marató per reclamar que pugin les Pensions no Contributives, els ajuts de Dependència,  els recursos pels CRAE, o la Renda Mínima d'Inserció?

La Residència Teresa Duran de Cornellà que tant li costa finançar a la Generalitat actual

Com això són coses que es poden resoldre des de la taula del govern, no, TV3, que ens costa 350 milions d’euros a l’any, farà una Marató amb la Conselleria de Benestar que està retallant la Renda Mínima d’Inserció, el Plans d’Inclusió, o la inversió en centres de serveis socials, perquè alguns projectes de lluita contra la pobresa de les entitats del Tercer Sector tinguin més finançament privat. I benvingut sia, les entitat ho agrairan i els diners seran ben emprats segur, ara, aquest no és el model, la beneficència no és la solució.

Malauradament això te massa pinta de cortina de fum del govern més elitista que ha tingut mai Catalunya.

La solució educativa de Cornellà és tenir una zona única?

El proppassat Ple de l'Ajuntament el Partit Popular va proposar una moció perquè Cornellà garantís el "dret d'elecció de centre escolar del pares" promovent una Zona Única de matriculació. Aquesta moció fou esmenada pel PSC i quedà redactada així: "Que l'Ajuntament sol.liciti a la Generalitat de Catalunya que es consideri prioritàriament la possibilitat de tenir zona única per a la preinscripció educativa en les etapes d'infantil i de primària a la nostra ciutat."

Us recomano que llegiu l'acta de la sessió del Ple, per saber els arguments d'uns i altres, en especial de l'equip de govern, però en resum cal dir que PSC, PP i CiU hi van votar a favor. ICV-EUiA, després de demanar la retirada de la moció i de l'esmena, hi vam votar en contra. Per què? Perquè ni entenem l'objectiu d'aquesta modificació ni compartim el procés pel qual s'arriba a aquest acord. 

Que defensem ICV-EUiA? El Dret a l'Educació com un dret de totes les persones, com un dret humà. Un dret que en especial cal garantir per la Infància i l'Adolescència, treballant per la qualitat del Servei Públic Educatiu, per generar Igualtat d'Oportunitats educatives en l'escola, per buscar l'èxit escolar i per construir barris socialment justos i cohesionats. Un dret a l'educació que està per damunt de la lliure elecció de centre dels pares.

Apostem doncs, com molta altra gent, per una educació de qualitat i de proximitat, que podríem concretar en que volem que cada infant de Cornellà pugui anar a una escola del barri, pública i de qualitat, on aprendre, amb els nens i les nenes amb qui conviu diàriament al seu barri, a ser persones autònomes amb possibilitats.

Crec, que objectivament, el que únicament s'aconsegueix amb una zona de preinscripció és que qualsevol alumne de Cornellà pugui triar qualsevol escola de la ciutat com a primera opció, eliminant-se de "facto" els punts que s'atorgaven per proximitat al centre escolar. L'Ajuntament doncs, en la línia del que ha fet els darrers 20 anys, es torna a treure del mig, inhibeix en matèria de matriculació. L'Alcalde i el seu equip de govern consideren, erròniament, que no tenen competències. 

Cal saber que a Cornellà en aquests moments existeixen 2 zones de preinscripció que queden definides per la via del tren de RENFE. Les escoles dels barris que queden per "damunt la via" ( Pedró, Gavarra i Sant Ildefons) són una zona, i els de "sota la via" (Fontsanta-Fatjó, Centre, Riera i Almeda) l'altre. http://nou.cornellaweb.com/ca/EducacioInfantilIPrimaria.asp

Quins problemes té aquest sistema de 2 zones? Algú del govern o del PP ho ha estudiat i plantejat allà on toca; al Consell Escolar Municipal? M'atreviria a dir que no. 

No hauria calgut, doncs, abans de fer cap moció haver-se preguntat quins problemes educatius té Cornellà i com es generen? I, sobretot, no hauria calgut saber què en pensen els/les professionals de l'educació? No importa la seva opinió? Quin paper juga llavors el Consell Escolar? I la Comissió de Matriculació o la de Planificació Escolar?

Crec que només després d'haver-se fet aquestes preguntes i de tenir algunes respostes s'ha de plantejar si la zona única forma part de les solucions.

De moment, amb les dades de matriculació de Cornellà a la mà, podem treure només algunes conclusions. 

1. Les 2 zones de preinscripció generen una important mobilitat voluntària o involuntària de nens i nenes entre escoles dels extrems de la ciutat; Fontsanta a Almeda, de Pedró a Sant Ildefons. 

2. Com més grans són les zones d'escolarització més fàcilment es fomenta la competència entre les escoles i alhora "la guetització" per fases d'aquelles escoles amb menys recursos o pitjor "fama". Recordem que no totes les escoles parteixen de la mateixa posició inicial; instal.lacions, ubicació, equip educatiu, alumnat,...

En la meva experiència com educador a diferents municipis del Baix, el Barcelonès i el Vallés les propostes de zona única que he conegut sempre han buscat aconseguir un d'aquest dos objectius: Millorar la repartició entre més escoles d'alumnes amb necessitats educatives especials per raó d'origen, discapacitat o necessitats socials (molt interessant) o aconseguir major demanda de les escoles millor ubicades, o amb millor fama que sovint són concertades. Per tant, la zona única pot ajudar en situacions de pressió demogràfica i de molt alumnat amb necessitats educatives i sobretot pot ajudar a que millorin els comptes de les "considerades millors" escoles, algunes de les que fan "negoci" amb l'educació. Cal recordar que l'arribada d'infant estrangers al sistema educatiu de Cornellà s'ha frenatexponencialment, i que Cornellà no té ni voluntat ni capacitat per garantir la repartició dels alumnes amb necessitats educatives especials entre la vintena d'escoles públiques i concertades de la ciutat.

La pregunta llavors és per què es proposa la zona única? I, per què es proposa ara? Cal fer-ho ja? A dos mesos de l'inicia de la preinscripció escolar? hummmm

Moltes preguntes sense resposta no? Per això no hem votat a favor de la Zona Única. Ningú ens ha convençut de que la Zona Única grantirà el dret a l'educació de qualitat de tots els nens i nenes de Cornellà. 

Primers dissenys de la campanya que hem iniciat contra la pujada del transport

El tàndem PP-CiU contra Cornellà

Com he anat dien en aquest bloc, crec que els canvis en els governs Català i Estatal, i també en governs locals com l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, estàn poc a poc consolidant una sortida de la crisi que afavoreix molt i molt poc a la gent de ciutats com Cornellà. Les receptes dels tàndems PP-CiU (Rajoy-Duran, Camacho-Mas, Fernandez Diaz-Trias) no afavoreixen Cornellà i així ho vam demostrar al darrer Ple de l'Ajuntament proposant dues mocions que reclamen una nova Llei de Barris i una rectificació en la injusta pujada del Transport. Ambdues mocions es van aprovar amb els vots d'ICV-EUiA i PSC.

Entrada al nou pavelló St Ildefons

Els Pressupostos pel 2012 del Govern de CIU, amb els suport del PP, continuen la línia iniciada el 2011 de retallades al serveis públics bàsics (sanitat, ensenyament, serveis socials, transport) i no serveixen per reactivar l'economia ni crear ocupació. Escanyen economicament als Ajuntaments a qui la Generalitat deu al voltant de 1000 M€, criminalitzen treballadors/es públics, retallen a les escoles bressol i de música, i no doten de recursos a la Llei de Barris creada per ajudar les zones amb més necessitats de les ciutats. A Cornellà la Llei de Barris va servir per la millora de Sant Ildefons i Fontsanta-Fatjó, i des d'ICV-EUiA, creiem que altres barris de la nostra ciutat se'n podrien beneficiar si es tornessin a obrir convocatòries.

En aquests Pressupostos de la Generalitat s'evidencia que els governs conservadors castiguen als territoris populars. El Baix Llobregat que queda especialment penalitzat. Mentre la despesa en inversions per habitant és de 252 euros de mitjana a Catalunya, al Baix Llobregat només arriba a 165 euros per persona (cal recordar que era de 398€ per habitant el 2010 amb el darrer govern d'esquerres).

Pel que fa als ingressos, CiU+PP, enlloc de mantenir l’impost de successions, de crear l’impost a les grans fortunes o de instaurar un impost a les centrals nuclears, que guanyen milions, s’apugen serveis bàsics com l’aigua o el transport públic.

En contra d'això, de l’increment de les tarifes del transport per l’any 2012 que ha aprovat el Consell d’Administració de l’ATM, va la moció aprovada a Cornellà. Una pujada insensible, injusta i desproporcionada (d'un 38% el bitllet i del 12% la T10) i un conjunt de retallades com la dels serveis de bus i el metro a la nit o la freqüència dels FGC, que ja estem notant. Menys servei, més car. Un perillòs missatge pels usuaris del transport públic que poden sentir-se temptats de tornar al cotxe particular provocant un clar retrocés en termes mediambientals, de sostenibilitat i de mobilitat.

A Catalunya, fins ara, es destinen molts recursos públics per finançar el transport públic, aquell que més fem servir el conjunt de la població, i cal seguir fent-ho exactament per això. El Tranport públic ha de millorar perquè la gent treballadora de Catalunya ho necessita. Per contra, en un moment de forta crisi econòmica, quan moltes famílies han vist reduits els seus ingressos globals, no és admissible que les tarifes de transport públic s'apugin com ho han fet, que fem pagar a la ciutadania més part del cost del servei, que fem pagar la crisi, de nou, a qui no l'ha generat.

2011 i 2012 treballant contra el Baix Llobregat

Us adjunto l'article que he enviat per l'Anuari 2011 del Baix Llobregat que edita El Far.

Com tots els anys, 2011 està ple de bones i males notícies, però no podem dir que hagu estat un bon any per la majoria de persones que vivim a Catalunya i al Baix Llobregat. Al 2011 la crisi ha estat implacable. Ha disparat el nombre de persones que s’han quedat sense feina, el nombre d’empreses i negocis que han tancat o treballen sota mínims, i el nombre de famílies que viuen en la pobresa. Aquesta crisi, i en especial la crisi del totxo, han obert una nova derivada al disparar-se també el nombre famílies catalanes que perdien la casa (21 famílies al dia durant 2011).

El World Trade Center de Cornellà amb el 50% de les oficines buïdes. Un exemple de que cal canviar el model

Emmarcat en la cojuntura de cris, 2011 també ha estat l’any dels canvis de poder polític (el poder econòmic és el mateix) i el primer any de les retallades. Tot just començar el 2011, el “govern dels millors retalladors” de CiU amb Mas al capdavant iniciava el seu govern a la Generalitat. Les municipals de Maig permetien a CiU i PP governar directa o indirectament a feus tradicionalment d’esquerres com Barcelona, Badalona, Castelldefels, o la Diputació de BCN, i el 20N, les Eleccions Generals acaben d’atorgar una gran Majoria al PP de Rajoy per governar Espanya.

Des d’un prisma més comarcal cal valorar que les eleccions d’aquest 2011 han reduït la distància entre forces polítiques. El Baix Llobregat no és avui tant “monocolor” com fa 4 anys. El PSC continua guanyant però la resta hi estem més a prop.

El final del 2011 i l'inici d'aquest 2012 queda marcat per les primeres mesures de Rajoy i per l'increment de les retallades de CiU pel 2012. Els Pressupostos pel 2012 que ha presentat el del Govern de CIU són negatius per a la majoria de la població catalana: continuen la línia iniciada el 2011 de retallades al serveis públics bàsics (sanitat, ensenyament, serveis socials, transport) i no serveixen per reactivar la economia ni crear ocupació. Escanyen als Ajuntaments a qui la Generalitat deu al voltant de 1000 milions d’euros, retallen a les escoles bressol i les escoles de música, i no doten de recursos a la Llei de Barris creada pel Govern d’esquerres per ajudar les zones amb més necessitats de les nostres ciutats. I pel que fa als ingressos, enlloc de mantenir l’impost de successions, de crear l’impost a les grans fortunes o de instaurar un impost a les centrals nuclears, s’apugen serveis bàsics com l’aigua o el transport públic.

En aquests Pressupostos de la Generalitat s'evidencia que els governs conservadors castiguen als territoris populars. El Baix Llobregat que queda especialment penalitzat. Mentre la despesa en inversions per habitant és de 252 euros de mitjana a Catalunya, al Baix Llobregat només arriba a 165 euros per persona (398 el 2010 amb el darrer govern d'esquerres).

L'Escola Bressol de St Ildefons. Un tipus d'Inversió social que trigarem a vuere a Catalunya

En qualsevol cas, si 2011 ha estat l’any de la crisi, els canvis de poder i les retallades, també ho ha estat de les mobilitzacions locals i globals, per defensar serveis públics i per reclamar canvis profunds al sistema democràtic i econòmic. Bones notícies i bons exemples com les diverses acampades a les places de viles i ciutats del Baix Llobregat, les “okupacions” de serveis públics per evitar el seu tancament, o la reactivació del Fòrum Social del Baix Llobregat.

Hem acabat el duríssim 2011, on s'ha treballat contra els interessos de la majoira de la gent del Baix llobregat, amb l’esperança que el 2012 sigui diferent. I ho serà en la mesura en que més gent de Catalunya i del Baix sigui conscient de la necessitat de seguir movent-nos i sense perdre de vista com hem arribat fins aquí. Calen canvis profunds pel 2012 si volem  sortir conjuntament de la crisi, sense deixar més gent pel camí i sense perdre uns serveis públics que tant ens han costat construir. 

Pujada al Metro...

Amb l’inici de l’any els i les que fem servir el transport públic ens hem trobat amb una pujada important del cost dels bitllets (senzill, T10, Tmes,.. mireu el web de TMB.), una pujada que crec és injusta i desproporcionada. M’explico.

Si heu tingut l’oportunitat de viatjar fora de Catalunya o de l’Estat Espanyol els darrers anys, i si heu anat a capitals europees, segur que heu trobat que el preu del transport públic sovint és més car que Barcelona, i a sobre no té la avantatge de la integració tarifària. Com és possible?

Doncs perquè a Catalunya s’hi destinen molts recursos públics per finançar el transport públic, aquell que més fem servir el conjunt de la població. Evidentment, i sobretot l’etapa neolliberal que vivim, es pot dir que aquest sistema de transport és deficitari però crec que si a la ciutadania ens preguntessin on volem destinar els nostres impostos el Transport públic seria dels més escollits. En aquesta línia, donat l’especial situació financera del sistema de transports, que inevitablement s'agreujarà en els pròxims anys, és fa cada dia més urgent que el Govern català, tal com preveu la Llei de Mobilitat des del 2003, impulsi l’aprovació en el Parlament d’una llei de finançament del transport públic que doti de nous recursos financers al sistema i permeti seguir una estratègia de millora del transport públic lligada a la sostenibilitat.

En resum, crec que el Tranport públic ha de millorar, no empitjorar, i si hi cal abocar recursos públics en temps de crisi és un dels millors llocs on fer-ho.

Malauradament, el Consell d'Administració de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM), on tots els partits hi tenim representació però CiU majoria (presideix Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Àrea Metropolitana), va obviar aquesta reflexió i va aprovar el 19 de desembre l’actualització de les tarifes del transport públic per a l’any 2012 (pujada de quasi el 10% de mitjana, d'un 38% el bitllet i del 12% la T10) i un conjunt de mesures per a la contenció de la despesa (retallada de serveis de bus  i el metro a la nit en els serveis de FGC entre d’altres) que aquests dies entren en vigor.

Els representants d’ICV-EUiA al consell de l'ATM van votar en contra de la pujada aprovada, bàsicament perquè l’increment mijtà de les tarifes és molt superior a qualsevol IPC, i en especial el dels títols més usats com la T10.

La gent d’ICV-EUiA creiem que cal potenciar els títols del sistema tarifari integrat que afavoreixen la fidelització dels clients, els títols superiors a la T10, amb unes tarifes que assegurin un augment en l’ús del transport, ara, això no vol dir que castiguem els usuaris de bitllets senzill o de títols més flexibles i més usats com la T10 o la 50/30 aplicant-los una pujada de més del 10%. 

En definitiva, que en un moment de forta crisi econòmica, quan moltes famílies han vist reduir els seus ingressos globals, no és admissible que les tarifes de transport públic pugin per sobre del IPC general, que fem pagar a la ciutadania més part del cost del servei encara.

Perquè defensem la promoció de títols de fidelització? 

Quan es comparen els esquemes tarifaris de Barcelona amb la d'altres ciutats europees salta a la vista que el percentatge d'aportacions dels usuaris –via tarifes- sobre el total de costos d'operació de transport públic és comparable al d'altres ciutats europees. Per tant, en termes relatius el que aporta l'administració per cada viatge fet es troba en els marges del que fan altres àrees metropolitanes europees.

La segona cosa que cal remarcar quan es fa aquesta comparativa és el molt baix ús que se’n fa a Barcelona dels abonaments, els que tenen una tarifa plana o semi-plana, que, com molts estudis i treballs de recerca científica a tota Europa han demostrat, són els que fidelitzen els usuaris i augmenten l'ús del transport públic, perquè per a aquests usuaris el cost marginal de fer un desplaçament és nul. Mentre que a l'àrea de Barcelona el percentatge d'usuaris amb abonament és inferior al 20%, a quasi totes les ciutats passa del 60% i en alguns casos, com ara les ciutats alemanyes, sobrepassa el 80%. Si s'exclogués del còmput de Barcelona la Targeta T-50/30, que no és exactament un abonament amb tarifa plana sinó un descompte unitari per a 50 viatges fets en un mes, el nombre de viatges amb abonament no arriba ni al 10%.

Per això, ICV-EUiA  ha demanat en la sessió del consell d‘administració de l’ATM un gir radical de l'ATM en la seva estratègia tarifària i una aposta clara pels abonament amb tarifa plana a preu reduït. En aquells indrets d'Europa on s'han aplicat, els seus resultats han estat extraordinaris perquè han multiplicat el nombre de viatges que fa cada usuari i han reduït a mig termini el dèficit per viatge realitzat degut al major ús que se’n fa. Hem proposat la creació d'una targeta anual T-ANY vàlida per a les 6 zones tarifàries de l'ATM. El pagament d'aquesta targeta es podria domiciliar bancàriament, per evitar robatoris i danys materials, i es podria recollir mensualment en les màquines expenedores de bitllets prèvia identificació amb una contrasenya.

Els descomptes del 2% en la T-Mes i del 3,5% en la T-Trimestre aprovats son insuficients per incentivar aquests tipus de títols i amb el sistema de preus actual es corre el risc de perdre usuaris en el sistema de transport públic.

Els estudis que comparen les tarifes de Barcelona amb les d'altres metròpolis europees també posen de manifest que els nostres joves estan pagant pel transport públic, proporcionalment, molt més que altres joves europeus. Fa tres anys, ja es va donar una passa endavant en aquest sentit amb la creació de la targeta T-12, que permet viatjar sense pagar els infants fins els 12 anys. I ara s’ha aprovat una altre descompte en la targeta trimestral T-Jove, que és del 35% respecte a la normal. Cal continuar ampliant la gamma de títols adreçats als joves, i per això ICV-EUiA ha proposat crear un descompte per als menors de 25 anys i oferir-los una targeta anual de transport, T-JOVE-ANY vàlida per a totes les zones tarifàries. Aquesta targeta també es podria pagar a través de domiciliació bancària.

Per aquests dies... una cançó de nadal

Us enllaço la cançó de Silvio Rodriguez que unes bones amigues m'han recomanat per aquests dies. Són dos muntatges diferents.

 http://www.youtube.com/watch?v=9WPXpIGAYwc&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=f3fMlUXoeeE&feature=related


I la Lletra

El fin de año huele a compras,
enhorabuenas y postales
con votos de renovación;
y yo que sé del otro mundo
que pide vida en los portales,
me doy a hacer una canción.
La gente luce estar de acuerdo,
maravillosamente todo
parece afín al celebrar.
Unos festejan sus millones,
otros la camisita limpia
y hay quien no sabe qué es brindar.

Mi canción no es del cielo,
las estrellas, la luna,
porque a ti te la entrego,
que no tienes ninguna.

Mi canción no es tan sólo
de quien pueda escucharla,
porque a veces el sordo
lleva más para amarla.

Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud;
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud.

Por eso canto a quien no escucha,
a quien no dejan escucharme,
a quien ya nunca me escuchó:
al que su cotidiana lucha
me da razones para amarle:
a aquel que nadie le cantó.