Incompatibilitats i retribucions públiques.



Aquests dies estan sorgint diverses notícies relacionades amb les incompatibilitats de referents del PP estatal com l’ambaixador a Londres, Federico Trillo,  el portaveu d’Economia del PP, Vicente Martínez-Pujalte, o el portaveu adjunt, Agustín Conde. Tots tres compatibilitzaven el seu càrrec com a Diputats al Congrés amb “l’assessorament” a empreses privades, fet que és qüestionable èticament i crec que perseguible jurídicament, però que sobretot hauria de ser impossible que es produís en una societat moderna i transparent a la que aspirem. 

Aquestes notícies, combinades amb el fet que avui presentem el nostre codi ètic que aplicarem a la candidatura de Cornellà, m’han recuperar unes reflexions de fa mesos sobre retribucions i finançament públic dels partits.
Vagi per endavant que considero que ni molt menys l’ètica dels càrrecs públics s’hagi d’analitzar en funció de les retribucions i del volum d’aquestes. Crec, en resum, que la Ètica Política té a veure en com es desenvolupa un càrrec públic i no tant en  que es cobra o no per fer-ho.
En qualsevol cas, crec que un anàlisi o proposta de treball per establir el sistema de retribucions dels càrrecs públics hauria d’emmarcar-se en una estratègia com a societat per millorar el funcionament de l’administració pública i per la dignificació de la política. En relació a això 7 idees o reflexions que van formar part de les meves reflexions sobre el Codi Ètic d’ICV, i sobre la proposta sobre retribucions que hauríem de portar tant a les Eleccions Municipals, com les Autonòmiques, com les Generals. 
  1.  Dignificació de la política. Cal que tothom pugui assumir la dedicació temporal a un càrrec públic. No es pot garantir el manteniment dels salaris que cadascú pot tenir a la seva vida privada, ningú pot pretendre cobrar el que no es percebria al sector privat, però tampoc és acceptable una precarització de la dedicació pública. Reduir sistemàticament les retribucions dels càrrecs públics allunya a cada cop més professionals de la tasca política. Calen salaris dignes i proporcionals als nivell de dedicació i responsabilitat, i entre aquestes responsabilitats també està la tasca d’oposició; la de control polític dels governs. Són conegudes les propostes de reduir parlamentaris i sous de diputats/des de Cospedal a Castilla-la Mancha, però també ha estat una pràctica habitual de molts Ajuntaments Catalans. 
  2.  Finançament suficient dels grups institucionals i aclarir el paper dels càrrecs eventuals. Les organitzacions polítiques defensem opcions i interessos legítims diferents que són d’interès públic i que han de comptar amb el finançament suficient. Avui en molts partits de l’Esquerra (PODEMOS, ICV-IU-EUiA, BNG, BILDU, CUP,..) els càrrecs públics donem una part important del nostre sou net per ajudar a finançar el funcionament de la nostra organització o de projectes socials “amics”, i evidentment això suposa que el sou final d’aquests electes sigui molt menor del brut públic, però les finances públiques això no ho noten. Per altra banda, mentre la legislació no ho aclareixi (LRSAL ho intenta fer a nivell local) cal ajustar el concepte de càrrec eventual i diferenciar entre aquells que tenen una funció d’assessorament polític i aquells que responen a una funció directiva concreta i de confiança política. Cal millorar el finançament dels grups institucionals perquè sigui a través d’ells que es garanteixi l’assessorament i el suport als càrrecs electes reduint alhora els càrrec eventuals d’assessorament especial que actualment hi ha en moltes administracions i que són designats pels partits i organitzacions polítiques.
  3. Racionalització de la despesa en alta direcció de l’administració pública. Cal tractar els càrrecs públics (electes i de designació política) com direcció, i per tant en els paràmetres de la seva estructura funcional i també retributiva. Les persones que ocupen càrrecs directius de designació política han de reunir les condicions mínimes objectives per desenvolupar de manera efectiva la seva tasca directiva i han de tenir una tasca clara encomanada. Els “càrrecs de confiança” que fan de directius han de tenir l’experiència suficient per exercir una funció temporal de direcció en l’administració pública.
  4. Dedicació eficient, eficaç i exclusiva a la Política en determinats nivells de responsabilitat. Cal demanar la incompatibilitat entre la dedicació pública i l’exercici de tasques privades en els nivells més alts dels càrrecs públics i en aquells que perceben una dedicació a Jornada complerta de qualsevol administració, això crec que ha d’anar des dels Ajuntaments fins al Parlament Europeu. Molts funcionaris i molts electes “compatibilitzen” la seva dedicació pública amb feines privades (Advocats, empresaris, metges, economistes, professors,...) que sovint “els ocupen i els preocupen” dins de la seva jornada laboral pública, i això s’ha d’acabar. En el cas dels electes és innegable que ha de ser incompatible l’exercici dels càrrecs de diputat o alcalde amb qualsevol altra tasca privada, i que cal ampliar-la amb una rendició de comptes més pública i habitual. Si es compartís aquesta idea no haurien d’haver pogut existir mai els cassos Trillo, Pujalte o Conde. Una llàstima que no hi hagi manera de tancar una proposta més clara sobre incompatibilitats i rendició de comptes almenys al Parlament de Catalunya.
  5. Homogeneïtzació i transparència de les condicions laborals i retributives entre totes les administracions. Sense voler substituir el paper que li correspon a les organitzacions sindicals cal acabar amb les arbitrarietats i amb les diferències entre administracions tant entre les condicions dels treballadors/es com dels càrrecs públics. És possible establir nivells o grups retributius en funció dels nivells de representativitat i de responsabilitat (competències, dimensió de població, distància,..). Aposto, d’entrada, per equiparar els nivells entre totes les administracions (Presidents o Consellers=Alcaldes grans ciutats, Secretaris Generalitat= Presidents Grups= o Alcaldes + 75.000, etc).
  6. Compatibilitzar i eliminar dietes fictícies. Actualment és legalment inevitable que, més enllà de l’estricta representació, determinats càrrecs públics (especialment alcaldes/esses i regidors/es) hagin d’assumir responsabilitats en més d’una administració o organisme públic (especialment supramunicipals com Diputacions, AMB, Consells Comarcals,...). Si aquesta responsabilitat i dedicació permet la percepció d’una retribució aquesta hauria de descomptar-se de la que es percep de “l’administració mare”. Aposto per compatibilitzar les dedicacions de manera percentual entre administracions, i no per tenir dietes complementaries molt altes.
  7. Finalment, crec que avui és possible una reducció de la distància salarial (forquilla) i de les condicions laborals dins de l’administració. La distància en les administracions entre qui menys cobra i qui menys ho fa. Segons la proposta interna d’ICV i dels sindicats de l’Administració Pública aquesta distància hauria de ser d’entre máxim 3 i 4 vegades salari brut anual, i crec que si moltes empreses ho tenen a totes les Administracions públiques de l’Estat seria possible aplicar-ho.
En qualsevol cas aquestes set reflexions només són opinions meves, que segurament són molt matissables, i que en un context de crisi i de descens dels salaris potser encara haurien de ser més contundents. Només les expresso amb la voluntat de d’assentar les bases dels futurs plantejaments pre i postelectorals.

Comentaris