Homenatge frustrat a Suárez a la Dipu...

Ha volgut l’atzar que en aquest dies ens deixés un polític oblidat i arraconat des de fa temps; Adolfo Suárez. La seva mort ens ha portat, a través de tots mitjans i xarxes socials, a temps passats i ens ha mostrat, en part, la hipocresia que regeix en la nostra societat. 

Imatge del poble natal de Suárez; Cebreros

Un exemple d'això va passar a la Dipu. La Diputació de Barcelona va plantejar-se fer un reconeixement públic a Suárez i aprovar una declaració conjunta de tots els grups que hi som representats en el darrer Plenari. Una declaració que ni es va produir ni va ser consensuada amb nosaltres. Som uns desagraïts? No, intentem ser coherents amb la memòria.

No negarem el paper clau que va jugar Suárez en la política espanyola ni ens negarem a donar el condol a la seva família, però amb això a la Diputació de Barcelona ja n’hi havia prou, no ens passem amb els adjectius qualificatius, amb els "llocs comuns" i amb els reconeixements. És indignant la manipulació, l’oblit i la mentida que han envoltat el comiat de Suárez, que crec que no té altre objectiu que passar pàgina i que oblidem.

Quedi clar i català que en Suárez no va ser el primer President de la democràcia. En tot cas va ser el primer president de la RESTABLERTA DEMOCRÀCIA que va seguir a una dictadura imposada per un cop d’estat militar dels sectors més reaccionaris, autoritaris i conservadors de la societats espanyola. Prèviament no estàvem en un no res, ni en el juràssic, hi havia una democràcia plena i republicana, amb encerts i errors. Imperfecta, sens dubte, però en el marc d’una república més aviat d’esquerres i que intueixo, prioritzava lo comú al benefici individual, les conxorxes i la corrupció d’altres èpoques.

Enterrament Suárez a catedral d'Àvila

No oblidem que aquests “sectors socials i econòmics autoritaris”, van posar i van treure Suárez de la Presidència del Govern de l’Estat, i que els mateixos van seguir treballant per perpetuar-se als diferents poders de l’Estat fins arribar al dia d’avui. Entremig hem passat per Felipe González, únic personatge contrari a legalitzar el Partit Comunista d'Espanya i el PSUC, i per Zapatero, però en allò essencial crec que són ells i els seus hereus els qui avui ens governen. Només cal veure els cognoms dels grans funcionaris de l’Estat, dels principals jutges, dels militars i dels membres dels consells d’administració de les principals empreses per trobar coincidències molt sospitoses.

L’ombra de Franco i els franquistes (els que hi van guanyar amb el franquisme) no deixa d’estendre’s, ho veiem i patim cada dia. Suárez, aquell polític gris i falangista al que se li han rendit homenatges d’Estat, va liderar un període, la transició, que de modèlic i pacífic va tenir ben poc. Ens va costar de 591 morts, dels quals gairebé 200 van ser per violència institucional.

Reconeixement i condol si però sense passar-nos!