Quan la pobresa arriba a l’Agost, als Supermecats i als Telenotícies.

Els i les que em coneixeu sabeu que entre els meus hàbits estiuencs està passar alguns dies a Andalusia. És un exercici que compartim molts veïns i veïnes de Cornellà i del Baix Llobregat amb ascendents nascuts allà i que any rera any ens ajuda a guanyar perspectiva sobre moltes coses.
L’Estiu passat el cop de destral de “Mas i els millors” al PIRMI va marcar l’agost, aquest any, a part de patir els excessos patriòtics derivats de les victòries de la Roja, el tema de l’estiu, o la cançó de l’estiu, fora de Catalunya almenys, ha estat “l’assalt del supermecats” protagonitzat pel SAT de Sánchez Gordillo.  http://elpais.com/tag/juan_manuel_sanchez_gordillo/a/
Un tipus d’acció, per cert, que la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques ja ha replicat a Catalunya: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/se-sumen-proposta-del-sat-sapropien-daliments-families-sense-recursos-vilafranca

Preocupat perquè sembla que les qüestions de Benestar Social només agafin interés mediàtic a l'estiu, i amb independència de les afinitats polítiques amb el Sindicat Andalús de Treballadors i amb Juan Manuel Sánchez Gordillo, o amb la pròpia Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, crec que cal valorar les diferents accions per aconseguir aliments dels supermercats com un acte reivindicatiu que vol visualitzar les situacions de pobresa que augmenten dia a dia en la nostra societat i una evidència més de la incapacitat dels governs centrals i català per reduir la pobresa.
La solució a la pobresa no és l’assalt als supermercats sinó la creació d'ocupació, l’existència de prestacions econòmiques garantides i la defensa del dret a l’habitatge per a totes les persones. Recordem que la inversió pública en polítiques socials de l'Estat i de la Generalitat s'ha reduït any rere any quan ja era molt inferior a la dels nostres veïns europeus. Avui l'Estat i la Generalitat estan incrementat la pobresa i la vulnerabilitat de milers de ciutadans i ciutadanes amb l'austeritat i les retallades.
ICV-EUiA ja va avisar que mesures com la reducció del Programa de la Renda Mínima d’Inserció a Catalunya, o la reducció de les prestacions d’Atur i Dependència a nivell estatal generarien més pobresa, com així està sent. I no vull ni pensar l’enorme impacte sobre les famílies més vulnerables que tindria una reducció general de les pensions de jubilació que sembla es planteja el PP.
Catalunya ha d'apostar per la reactivació econòmica a través de la inversió pública i de l’estímul d’una altra economia, ara, mentre això no sigui suficient per garantir l’autonomia de tothom, cal garantir el cobriment de les necessitats bàsiques de la ciutadania, en especial dels infants, joves i persones  amb dependència. La pobresa infantil i de les persones dependents no és només una injustícia social, és una il•legalitat ja que amb la seva existència es vulneren llei catalanes, estatals i convencions internacionals com els Drets Humans o els Drets de la Infància.
La lluita contra la pobresa ha de ser liderada pels governs, des de l’Ajuntament fins la UE, passant per la Generalitat i l’Estat. Alhora, avui, és imprescindible sumar esforços, complicitats i recursos públics i privats a favor de la reducció de la pobresa i de les seves conseqüències.

Un exemple que lliga les complicitats privades amb la "retirada d'aliments socialitzadora" del SAT o la PAH, motiu inicial d'aquesta entrada, és que és urgent que les grans superfícies de distribució d’aliments s’impliquin més en garantir la suficiència alimentària del conjunt de la població. No és acceptable que molts dels productes retirats per proximitat de la data de consum preferent (no caducitat) acabin a les escombraries quan moltes famílies passen gana i els bancs d’aliments necessiten productes.
En aquest sentit cal felicitar-se de que municipis com Cornellà estiguem impulsant  un projecte d’”Economat Social” organitzat per entitats locals i l'Ajuntament. 
Implicar més les cadenes d'alimentació i projectes com els Economats segur que ajuden i són iniciatives necessàries però no poden ser les accions centrals de la lluita contra la pobresa. Crec que són solucions petites i conjunturals a un problema, el de la pobresa, que a Espanya i Catalunya és estructural.

Com he reiterat moltíssims cops, si no incrementen pensions bàsiques, no es crea de forma urgent una renda garantida per a tots els adults de l’Estat i de Catalunya sense cap ingrés i no es garanteix un habitatge assequible per a totes les famílies, no frenarem la pobresa. Amb unes prestacions socials tant baixes i amb uns costos familiar d’habitatge tant alts no ens en sortirem i cada cop les famílies serem més vulnerables.

Aprofitant que s’apropa la Diada Nacional vull dir que tant de bo no sigui només un tema d'estiu i que les qüestions vinculades a la pobresa guanyin pes mediàtic i espai de debat públic, la construcció nacional de Catalunya que aquests dies defensarem no serà possible sense cohesió social i igualtat d'oportunitats. Més enllà dels assalts als “súpers” doncs, la lluita contra la pobresa ha d'esdevenir una prioritat de país.