Una Marató massa diferent. (Sobre la Marató de TV3 2)

Tot i que sovint he cregut que La Marató de TV3 grinyola pels enfocs que es fan de la problemàtica abordada i pel tractament que es dona a les persones que la pateixen, reconec que gràcies a La Marató hem conegut millor malalties i problemàtiques amb un important impacte en la nostra societat.; des del càncer als trasplantaments, passant per l’Alzheimer o el Síndrome de Down.

Ja fa 2 mesos que el Govern, TV3 i/o la Fundació La Marató van explicar que el 27 de Maig es desenvoluparia una Marató “excepcional i puntual” per lluitar contra la pobresa. No em va agradar el plantejament inicial del Marató i ara quan, ja fa uns dies que anem veient els anuncis i les propostes d’activitat, segueix sense agradar-me. S’impliquin tots el jugadors dels Barça o vagin tots els recursos a entitats solvents aquest any la Marató m’agrada menys que mai. http://www.tv3.cat/maratopobresa/

La finalitat de La Marató ha estat abordar un problema concret de salut per sensibilitzar socialment i recollir recursos, superant o complementant la iniciativa pública. La Marató ha arribat on la Salut Pública no hi podia arribar en molts casos. Vist des del sector públic crec que arribar a aquesta conclusió, que la iniciativa privada pot més que l’administració, és segurament una de les coses que més molesta d’aquesta i d’anteriors Maratons, però si bé en anys anteriors tot podia explicar-se per “l’excepcionalitat” del problema aquest any no s’agafa per enlloc.

No hi ha cap inconvenient en que alguns projectes de lluita contra la pobresade les entitats del Tercer Sector tinguin més finançament privat a través de la Marató. Benvingut sia, les entitat ho agrairan i els diners seran ben emprats segur. És una llàstima que el món local no l’hagin deixat col·laborar més perquè els recursos que es recaptin arribin especialment als projectes i serveis d’aquelles entitats que aterren més al barris i aposten per l'empoderament de la gent i la transformació social. Contra la pobresa es lluita des de la proximitat, a peu de carrer, des de les associacions de veïns, els Esplais o els Casals de Joves, i aquest tipus d’entitats probablement no rebin ni un euro de la Marató. Dependrà d'aquesta Comissió Assessora on hi ha un parell de profes meus.

És una llàstima, però no és el principal problema. El principal problema és el model i la visió social i política, des de la que s’impulsa aquesta Marató i alhora les polítiques que vol encobrir. Tot i els anuncis sensibles de Tele i els “Jocs de les cadires” aquesta Marató encobreix una visió patriarcal, assistencialista i neolliberal de les Polítiques Socials. Té massa pinta de cortina de fum del Govern més elitista i segregador que ha tingut mai Catalunya. Un govern que mai ha entès que la beneficència no és la solució. 

Tot i que el Govern de Catalunya ens ho vulgui fer creure, la Pobresa no és cap malaltia, i malauradament tampoc és un accident o un fet excepcional. Com la UE s’ha afartat de dir-nos abans d'aparèixer la "Prima de risc", el gran problema de pobresa a Espanya és la gran distància entre les prestacions-rendes públiques i el salari mínim, amb el cost real de la vida. 

La Pobresa a Catalunya és un fet bàsicament estructural ara agreujat per la crisi. Les ¾ parts de les persones pobres d’aquest país ho són perquè no perceben des del propi “estat” suficients rendes per cobrir les seves necessitats (pensions o subsidis) i/o perquè no tenen alternatives per reduir les seves despeses d’habitatge habitual (paguen altes hipoteques o lloguers). Som econòmicament pobres perquè la nostra renda disponible és molt baixa.

Cal recordar, que la majoria de les persones pobres són pensionistes de divers tipus, persones que circumstancialment reben un prestació vinculada a la seva desocupació (Atur, RMI) així com les persones que en depenen com els seus fills/es. Si s'apliquen els "standards" europeus per situar i definr el "llindar de la pobresa" molts pensionistes (no contribuitives i mínimes) serien pobres. No són les trajectòries personals les que majoritàriament porten a la pobresa, si nó la raquítica política de garantia de rendes i de prestacions socials complementàries (ex:ajuts familiars) de Catalunya i Espanya. No hi ha manera de trencar la fòrmula Pensionista o Aturat/da = Pobre.

En resum, amb unes millors prestacions de jubilació i desocupació, amb més ajuts a la diversitat de famílies, i amb una major intervenció pública en els costos familiars dels habitatges (milllor en el mercat de l'habitatge sencer) la pobresa es reduiria exponencialment a aquest país.

Llavors, tornant a l'origen de l'article, farem una Marató per reclamar que pugin les Pensions no Contributives, els ajuts de Dependència, els suports a famílies monoparentals, els recursos pels CRAE, o la Renda Mínima d'Inserció?

No. Tot i que això són coses que es poden resoldre des de la taula del govern, TV3, que ens costa 350 milions d’euros a l’any, farà una Marató amb la Conselleria de Benestar per buscar solucions fora de l'Administració, des de la ciutadania.

El que passa és que no és la ciutadania qui està retallant la Renda Mínima d’Inserció, el Plans d’Inclusió, o la inversió en centres de serveis socials. No és la ciutadania qui està incrementant els preus d’accés a serveis de Salut o Educació. És el Govern de la Generalitat qui ens està fent més pobres en plena Crisi. 

No seria més coherent doncs, que enlloc de centrar esforços en fer una Marató contra la pobresa el Govern fes un esprint per garantir unes rendes mínimes, que preveu l’Estatut, i evitarien situacions més greus de pobresa?