El 15M obliga a l’actualització dels debats

Un dels principals valors que li reconec alsmoviments del 15M i adjacents, és la capacitat que ha tingut de posar sobre la taula determinats debats que les dinàmiques partits - mitjans de comunicació havien deixat arraconats. Debats de política amb majúscules, com el debat el sistema econòmic i la seva reglamentació internacional o com la reglamentació hipotecaria i la dació en pagament o com la llei electoral o com el paper i la importància dels serveis públics, (l’educació, el transport, la salut).

Debats que en la seva majoria, insisteixo, es produeixen en els marcs de les institucions públiques i dels partits polítics des de fa molts anys, però que sembla que no s’havia trobat la manera de fer-ne partícip a bona part de la ciutadania.

Sense anar més lluny, un bon exemple és aquest espai i d’altres on els homes i dones que participem del projecte d’ICV expliquem les nostres propostes i reflexions, sovint amb poca resposta o diàleg. Podem centrar-nos en dos temes; preu del transport i hipoteques. Ambdós amb plataformes actives vinculades al 15M.

El mes de gener de 2011 us explicava que ICV-EUiA tornàvem a demanar al Parlament i al Ple de Cornellà un canvi legal per ajudar les persones i les famílies sobreendeutades, i desnonades. La qüestió és que per moltes famílies catalanes, el pagament de l’habitatge és el principal problema després de l’atur. Mentrestant, els bancs i caixes no només no han pagat cap factura pel desastre causat, sinó que han rebut ajuts de l’administració sense cap contrapartida. Han rebut, per tant, ajuts de la gent que ells mateixos han contribuït a deixar sense llar, sense feina, endeutats i sense expectatives. Persones que paguen doblement o triplement la crisi. Perquè han perdut la feina, perquè han perdut el seu habitatge i els estalvis que ja hi havien destinat, i perquè s’han de fer càrrec d’un deute, fins i tot després d’haver perdut el pis. Deute que, possiblement, mai no podran pagar i que els pot fer pràcticament impossible estabilitzar de nou la seva vida. Si famílies i bancs van acceptar que el pis tenia una valor hipotecari (amb una taxació externa), quan el mercat cau no pot ser que diferència de valor la paguin només les famílies.

Fa molts anys ja que plantegem que cal evitar el sobreendeutament familiar, les clàusules bancàries abusives, establir uns ingressos inembargables, limitar la responsabilitat econòmica en el retorn dels préstecs al valor de l’habitatge hipotecat, i evitar el desnonament de les famílies en el cas d’execució hipotecària amb la introducció legal de la figura de substitució de la propietat pel lloguer temporal –fins a cinc anys- amb fixació d’un lloguer just.

ICV hem proposat des del 2007 tot això diverses vegades al Congrés ( http://www.youtube.com/watch?v=IB0i7NIW1QI ) i ara al Parlament ens centrem en aconseguir un acord per fer possible la dació en pagament: que en cas d’impossibilitat d’atendre els pagaments, el deute hipotecari quedi saldat amb l’entrega de l'habitatge hipotecat (el banc es queda el pis per liquidar la hipoteca). Ens resistim a acceptar que la hipoteca pot ser una condemna per tota la vida de pares, mares i fills/es.

En relació al transport, trobareu com els nostres representants a l’Entitat del Transport Metropolità han fet durant molts anys infinitat de propostes (algunes acceptades com la integració tarifària o la T12) i com ens hem oposat amb mocions i una campanya de denúncia a l’increment de les tarifes del transport per l’any 2012 que ha aprovat el Consell d’Administració de l’ATM. Una pujada insensible, injusta i desproporcionada (d'un 38% el bitllet i del 12% la T10) i un conjunt de retallades com la dels serveis de bus i el metro a la nit o la freqüència dels FGC, que ja estem notant. Menys servei, més car. Un perillòs missatge pels usuaris del transport públic que poden sentir-se temptats de tornar al cotxe particular provocant un clar retrocés en termes mediambientals, de sostenibilitat i de mobilitat.

A Catalunya, fins ara, es destinen molts recursos públics per finançar el transport públic, aquell que més fem servir el conjunt de la població, i cal seguir fent-ho exactament per això. El Tranport públic ha de millorar perquè la gent treballadora de Catalunya ho necessita. Per contra, en un moment de forta crisi econòmica, quan moltes famílies han vist reduits els seus ingressos globals, no és admissible que les tarifes de transport públic s'apugin com ho han fet, que fem pagar a la ciutadania més part del cost del servei, que fem pagar la crisi, de nou, a qui no l'ha generat.

Totes aquestes accions sovint han estat silenciades pels mitjans de comunicació, i m’alegro que gràcies als moviments “indignats” hagin guanyat presència pública i repercussió. No cal que ningú ens reconegui “la raó”, ni es tracta de sortir dient que ja ho dèiem nosaltres. El tema no es fer-se la foto, és resoldre els problemes de la gent i fer una societat més justa. L'Important és ser més reflexionant i lluitant contra les agressions com la nova reforma laboral que tenim damunt la taula.