Fa més fred sense calçotets

“Arnau, ya sé que yo necesito aspirar a más, que necesito un trabajo en el que gane más, que con lo que me da la PIRMI no cubro los gastos mínimos de mi casa, que ando debiendo a medio barrio, pero al menos con esas 50.000 me cubro las vergüenzas, tengo para comer y para comprarme calzoncillos... Arnau, hace más frío sin calzoncillos!”

No sé si va anar exactament així, però no devia anar massa diferent la conversa que ja fa alguns anys (més de 5 i menys de10) teníem un ciutadà i jo al despatx dels Serveis Socials de barri per avaluar la seva participació al PIRMI en una situació familiar i laboral molt fotuda.

Segons la “doctrina oficial” el Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) neix a principis de la dècada dels noranta amb un doble objectiu: d’una banda, facilitar ingressos a les llars catalanes que no tenen prou recursos i, de l’altra, promoure la seva inserció sociolaboral mitjançant l’aplicació de diversos tipus de mesures orientades a pal•liar les seves problemàtiques socials i a facilitar la seva participació en el mercat de treball.

Estem parlant d’un Programa d’abast català on: les persones sense cap altre tipus d’ingrés reben una renda mínima de subsistència del Govern a canvi de comprometre’s a participar d'accions formatives i d'acompanyament social per millorar tant la seva ocupabilitat com la seva situació sociofamiliar. La porta d’entrada al programa són els ajuntaments. Les professionals que majoritàriament decideixen quines persones participen del programa, amb quins objectius i compromisos, i alhora qui els avalua són les Treballadores Socials (fem servir el femení perquè són majoria de llarg) dels Serveis Socials Bàsics, les de Barri, les dels Ajuntaments i els Serveis.

La conversa que us he referit a l’inici, i moltes d’altres, m’han vingut al cap de forma recorrent les darreres setmanes ençà de les modificacions que el Govern de la Generalitat ha realitzat durant l'estiu. D'aquestes hom conclou que el Govern considera que el PIRMI funcionava bé quan ho portava CiU però que ara s’ha omplert de gent (molts immigrats) que els sembla que fa frau i/o que s’ha “apalancat” (Dic “els sembla” perquè a ningú li consta cap dada estadística sobre “el frau” ni li queda clar a ningú de que parlen els Consellers quan parlen de frau en el PIRMI) i que ja s’ha acabat això de que rebre prestacions socials era un dret de ciutadania. Tornem a l’època “graciable”, on es rebien ajuts i suports si l’administració volia o podia. Ens han retallat un altre dret, tot el contrari del que esperàvem els que fa anys que volem una reforma del PIRMI i apostem per la Renda Garantida, com CCOO i d'altres col.lectius. http://www.ccoo.cat/sase/documents/arxius_pdf/propostes_rgc.pdf

Podria explicar-vos un bon grapat d’anècdotes més o menys divertides i sobretot de situacions no massa agradables que un servidor i molts/es professionals de l’atenció social bàsica municipal, hem viscut i vivim entorn de la tramitació i el seguiment dels Plans Individuals i Familiars que sostenen la participació d’una persona al PIRMI, però segurament no és ni el lloc ni el moment.

El que si que vull deixar clar és que crec poder garantir que cap professional de Serveis Socials “regala les RMI”, ningú tramita les prestacions sinó hi ha una justificació social i uns compromisos mínims de la persona que participa al programa, i que no són poques les professionals que tot i les amenaces i les coaccions suspenen la participació de gent al PIRMI. Parlar de “frau generalitzat” en el PIRMI és acusar de delinqüents a centenars de professionals dels serveis socials amb riscos laborals físics i psicosocials coneguts i reconeguts.

Per això hem d’expliar com han patit les famílies que no han rebut la Renda Mínima d’Inserció aquest estiu (gràcies al fallit canvi de sistema de pagament), de com s’ha estigmatitzat de forma generalitzada i insensata a totes les persones que participen del PIRMI, de com s’ha maltractat i es continua maltractant a les professionals dels Serveis Socials Bàsics i de les entitats col.laboradores amb el PIRMI. Per no parlar de la despessa que han ocasionat als Ajuntaments.

En els anys que vaig ser Regidor de Serveis Socials a Cornellà i/o professional dels Serveis Socials en actiu, vaig tenir l’ocasió de participar en diverses taules de debat, anàlisi i prospectiva sobre el PIRMI i el seu futur. En aquell moment el PIRMI, ja feia un bon grapat d’anys que funcionava i, amb el creixement de la ocupació en la Construcció i el sector serveis en general, havia quedat reduït a un programa on participaven bàsicament dones amb moltes càrregues familiars, persones provinents del món de la “heroïna” dels 80 i primers 90, i majors de 50 anys amb problemes sociosanitaris que no podien recuperar la feina. Ja s’identificava dos grans grups d’entre les persones que participaven del PIRMI: Un conjunt de persones que eren difícilment insertables laboralment parlant, o directament “ininsertables”, i un altre, més petit, que vivia una situació puntual de crisi, però que amb un suport limitat en el temps era capaç de renganxar-se a l’activitat laboral normal. Tot emmarcat en un moment de “bonança econòmica”.

Per tant, era esperable que els darrers anys (2008,09,10,11), amb una greu crisi econòmica sacsejant Catalunya, el nombre de persones que s’incorporés al programa provinent d’una situació social, laboral i familiar estable augmentés i que la permanència d’aquest en el programa augmentés, alhora que aquells que ja no trobaven feina llavors ara encara els costés més fer-ho.

Les dades diuen que s’ha duplicat el nombre de persones que participen del PIRMI de 2008 a 2011, ara, crec que la manera de reduir el seu número és buscant fórmules perquè la gent que participa del programa i pot treballar treballi, no expulsant-los del programa sense preguntar-se que faran l’endemà de deixar de rebre la RMI. En moments de crisi cal garantir els ingressos de les famílies i la RMI, avui és una garantia d'ingrés mínim per molta gent.

Cal, si, fer un debat amb profunditat i adoptar solucions. Abordant les qüestions que de veritat poden ajudar a millorar el Programa: Amb la RMI, què volem garantir? Subsistència o reinserció? És una Renda de Subsitència o una contraprestació? Qui pot viure, formar-se, i buscar feina amb amb una RMI de poc més de 350€? Com es pot viure amb 370€ +- sense caure en l’Economia submergida? On es pot viure amb aquestes RMI sinó s’accedeix al mercat d’habitatge protegit o a l’infrahabitatge? Per què està tan feminitzada aquesta prestació? És un fet cultural o socioeconòmic? No està el propi programa forçant situacions d’emancipació dels fills o fins i tot de separació real o ficticia? Com es tanquen els expedients? Què fem amb les persones ininsertables? Els acompanyem a la PNC o altres prestacions? De veritat les mesures de formació ocupacional milloren la ocupabilitat de les persones que hi participen? Quants expedients de PIRMI pot assumir la mateixa professional per garantir-ne un bon seguiment?

En fi, no em vull allargar més, crec que estic plantejant multitud de temes cabdals que ni les compareixences dels Consellers ni el nou decret que de desplegament de la RMI del 30 d’agost han aclarit, i que malauradament, lluny de resoldre’l agreuja encara més el problema que no és altre que a Catalunya cada cop hi ha més pobresa.