Generació Euríbor 3. Em resisteixo a creure que això no té solució.

Fa uns dies ICV-EUiA tornàvem a posar en els mitjans de comunicació la necessitat de que en cas d’impossibilitat d’atendre els pagaments, el deute hipotecari quedi saldat amb l’entrega de l'habitatge hipotecat. Llàstima que com és un tema que toca als “poders” del país no ens van fer massa cas.

Els i les que seguiu aquest bloc sabeu de les meves reflexions entorn la sagnia que bancs, caixes, immobiliàries i administradors públics han generat en la “generació més preparada” d'Espanya i Catalunya. La meva, la nostra, la “Generació Euríbor”. Em resisteixo a acceptar que la hipoteca pot ser una condemna per tota la vida.

L'equació resultant d'especulació amb el sòl privat i públic + descontrol de taxacions + descontrol de l'oferta d'hipoteques en import, preus i durades + manteniment dels beneficis de promotors immobiliaris, constructors i financadors, ha estat igual a disbauxa en el mercat immobiliàri i sobretot sobreendeutament de les famílies que han accedit a l'habitatge en la darrera dècada.

No hem de perdre de vista que si Espanya té un problema relatiu d'endeutament públic, encara el té exponencialment més important d'endeutament privat; de famílies i empreses.

Durant una dècada a Espanya es construïen més habitatges que a França, Alemanya i Itàlia junts. Fins a 800,000 habitatges en un any. Avui, entre 2008 i 2010 s’han iniciat a Catalunya uns 50.000 processos d’execucions hipotecàries. Per moltes famílies catalanes, el pagament de l’habitatge és el principal problema, després de l’atur. Les persones més vulnerables de la nostra societat estant pagant la crisi econòmica que han creat els bancs i el sector immobiliari, van tenir enormes beneficis durant una dècada construint habitatges en quantitats desmesurades i augmentant els preus exponencialment.

Els bancs i caixes no només no han pagat cap factura pel desastre causat, sinó que han rebut ajuts de l’administració sense cap contrapartida. Que han rebut, per tant, ajuts de tots nosaltres via impostos. Que han rebut ajuts també de la gent que ells mateixos han contribuït a deixar sense llar, sense feina, endeutats i sense expectatives.

Per nosaltres, ningú ha de quedar sense habitatge per culpa dels bancs, però és que moltes persones paguen doblement o triplement la crisi:

Perquè han perdut la feina, perquè han perdut el seu habitatge i els estalvis que ja hi havíen destinat, i perquè s’han de fer càrrec d’un deute, fins i tot després d’haver perdut el pis. Deute que, possiblement, mai no podran pagar i que els pot fer pràcticament impossible estabilitzar de nou la seva vida. Això no és just i és abussiu. Si el Banc va accepatr que el pis valia X a l'hora de concedir una hipoteca ara no pot considerar que el mateix pis val X- el 50%. No pot ser que aquest diferència la paguin només les famílies.

I em direu, a Catalunya què ha fet el Govern de la Generalitat davant d'aquest fet?

1.- Incrementar el pressupost destinat a ajuts per evitar desnonaments.

2. Crear l’oficina Ofideute amb la que l’administració ofereix un servei de mediació entre les famílies amb problemes i les entitats financeres.

3. Negociar amb les entitats financeres acords per minimitzar el nombre de desnonaments.

Pot fer més? Si. Seguir fent tot això i continuar incrementant el parc d'habitatges públics i evitar el desnonament de les famílies en el cas d’execució hipotecària de l’habitatge habitual.

Però sobretot es fa necessària una modificació de l’actual marc legislatiu en matèria hipotecaria (de competència estatal) en els sentits següents:

1.- Que doni garantia al ciutadà a l’hora de contractar un crèdit hipotecari, perquè no es comprometi un esforç superior al que la llar pot destinar per al pagament de la hipoteca, durant tota la vigència del crèdit. Al febrer de 2009 Joan Herrera va presentar una proposició de llei al congrés, encara no debatuda sobre el dret a l’habitatge, que aborda la qüestió del sobreendeutament, les clàusules abusives i els ingressos inembargables.

2.- Percentatges màxims de finançament de la compra d’habitatges (80%).

3.- Garantia de les operacions de finançament als compradors limitada al valor del bé hipotecat.

4.- Limitar la responsabilitat econòmica en el retorn dels préstecs al valor de l’habitatge hipotecat, quan es tracti de l’habitual: Fer possible la dació en pagament amb alliberament de responsabilitat pel que excedeixi d’aquest valor. Joan Herrera va presentar una Proposició No de llei per a fer efectiva la dació en pagament, és a dir que amb l’entrega de l’habitatge es liquidi la totalitat del deute hipotecari. El resultat final del debat va ser l’aprovació, sense suport del PSOE, d’una esmena que obligava el Govern en que en el termini de 3 mesos a elaborar un informe sobre l’impacte econòmic d’aquesta mesura. Hores d’ara malgrat haver reclamat l’informe no tenim resposta.

5.- Evitar el desnonament de les famílies en el cas d’execució hipotecària de l’habitatge habitual, amb introducció legal de la figura de substitució de la propietat pel lloguer temporal –fins a cinc anys- amb fixació d’un lloguer just.

Finalment us vull recordar que en plena crisi econòmica, quan milers de persones no poden fer front al pagament del seu habitatge, el Congrés aprova una llei que facilita el desnonament exprés. Evidentment, el grup ICV-EUiA s’hi va oposar. S’ha de legislar per a donar major garanties als propietaris? Creiem que si, però garantint que aquelles persones que cauen en situacions d’atur i de risc d’exclusió no vegin agreujada la seva situació.

És a dir, ni CiU ni PSC han col.laborat a resoldre la situació de ruïna a la que s’han vist abocades milers de persones i famílies, impedient el sobreendeutament i les clàusules abusives, establint ingressos inembargables o fent efectiva la dació en pagament.

En el cas de CiU, mentre diu estar a favor de la dació en pagament el que fa és pactar amb el PSOE el desnonament exprés o evitant que la Llei hipotecari es modifiqués en la línia del que us he plantejat.

Tot plegat, la veritat, no entenc que els que diuen ser garantia de suporta la família (CiU) o de polítiques de progrés (PSC) no apostin per resoldre el problema número 1 de moltes famílies catalanes i de Cornellà; Mantenir la seva casa.