Crisi, immigració i ciutadania. Cap a la construcció d’un discurs únic des dels ajuntaments

Fa uns dies, una publicació em va demanar la meva opinió, com a regidor d'un municipi metropolità, i Diputat provincial la meva opinió entorn la crisi i la immigració. Us adjunto un resum de l'article.

La promoció de la inclusió social de les persones nouvingudes a les nostres ciutats i pobles ha estat un dels principals camps de desenvolupament de les polítiques públiques de la darrera dècada, o el que és el mateix, totes les polítiques públiques desenvolupades els darrers anys han tingut en compte la variable immigració.

La gestió de l’educació, les polítiques socials, la salut, la cultura, l’urbanisme o l’habitatge s’han adaptat, en tots els nivells, als importants fluxos migratoris d’arribada en el seu dia de fora de l’Estat i de la Unió i que modifiquen substancialment el nombre i la tipologia de ciutadans i ciutadanes beneficiaris d’aquestes polítiques.

Aquesta adaptació de les polítiques a les noves realitats ha estat liderada indiscutiblement pel món local, però tot i que en general es partia d’un “discurs paraigua” força consensuat, s’ha acabat gestionant i aplicant de diferents formes i amb diferents enfocaments. No s’ha fet a tot arreu igual, ni tothom ha fet el mateix.

La crisi econòmica ha estat un element distorsionador definitiu. L’impacte entre els sectors populars de la injusta crisi econòmica està essent la prova definitiva per comprovar arreu del territori la solidesa dels discursos de l’acollida, la integració i la inclusió social, i les seves polítiques derivades.

Quan la manca d’ingressos suficients s’estén entre moltes famílies, la demanda de suports públics de tot tipus —educatius, laborals, socials, emocionals, d’habitatge— s’estén de manera exponencial i posa en crisi les polítiques socials que fins ara s’estaven desplegant a tots els nivells de l’administració i en especial des del món local.

Si no es pot garantir una cobertura de les necessitats de la majoria de la població, apareix el fenomen de la “competència per la beca”, es qüestionen els sistemes públics i les relacions socials i polítiques dels barris, els pobles i les ciutats se’n ressenten. Aquesta situació està agreujada en alguns pobles i ciutats per unes polítiques inicialment marcades per l’assistencialisme.

Davant d’aquesta realitat apareix l’oportunisme polític d’arrel més xenòfoba, però també un altre fenomen més estès: el doble discurs. Ciutats com Vic o Badalona, per citar-ne només dues, són una mostra de quin rèdit electoral poden donar la demagògia xenòfoba, absent de proposta combinada amb les situacions de dificultat social. La pràctica del doble discurs també té exemples notables. És el clientelisme que ve a confirmar allò que en política la mà dreta sovint no vol saber que fa la mà esquerra; per un costat es mima les entitats d’arrel immigrant amb locals, subvencions i similars, i per l’altre es promulguen ordenances per restringir al màxim l’accés de la població nouvinguda a tot tipus de serveis i prestacions municipals.

Davant d’aquesta doble realitat, la gent d’ICV-EUiA-EPM hem de reforçar les propostes i explicar-nos encara més i millor. Un únic discurs basat en el sentit comú, sense obviar que existeixen problemes però convençuts/des que des de les polítiques públiques es poden trobar les solucions més justes.

No hi ha receptes màgiques ni solucions fàcils, només el convenciment que els poders públics han d’apostar per garantir els drets i els deures de tota la ciutadania (sense distincions ni categories), que han de generar oportunitats per tothom i també que han d’exigir el compliment de les seves obligacions a tothom.

El primer que cal és governança. Governança que situa en la ciutadania i la seva representació política debatre, contrastar, compartir i consensuar les informacions i les accions que fomentin la bona convivència, que busquin reduir els conflictes i/o resoldre’ls des del coneixement de les parts i del diàleg.

Cal dir, però, que en aquests moments aquestes accions per si soles no tindran èxit si no vénen acompanyades d’un increment de la despesa en polítiques socials i de més transparència en la seva gestió i la informació.

Els municipis han de tenir una única política i un únic projecte integral per a tota la ciutadania i han de deixar clar el seu abast i el seus requisits d’accés. El conjunt de la ciutadania ha de conèixer com es garanteix l’accés a l’educació i la cultura, quina política de garantia de rendes (d’ajudes socials) s’impulsa, com es promou l’accés a la salut pública, quines mesures s’ofereixen a la ciutadania per a la formació i l’ocupació, quina promoció de l’associacionisme, el lleure i l’esport es fa o com es regula l’accés a l’habitatge públic.

Nosaltres no defensem els uns per damunt dels altres, defensem la necessitat d’ajudar qui més necessitats pateix, perquè és just i alhora perquè va en benefici de la col•lectivitat.

En resum, doncs, davant la demagògia xenòfoba i el doble discurs cal política.