La Llei d’Infància, un nou “marró” per l’Ajuntamentl?

Després de l’entrada en vigor de les lleis de Serveis Socials i d’autonomia personal (Dependència), aquest curs s’inicià la tramitació parlamentaria de la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància I l’adolescència. Un projecte de llei, que cal dir que ha estat elaborat amb la participació d’entitats, experts, grups polítics i administracions.

Tots i totes hi hem “abocat” una mica, tot i que segurament moltes de les propostes fetes finalment no estan recollides al projecte. Estem convençuts/des que tot no hi cap, i també que segur que en el debat parlamentari i en els desplegaments posterior alguns dels aspectes que ICV hem plantejat que cal concretar es concretaran.

Igual que amb les anteriors lleis, es preveu un nou paper pel món local que també suposarà pels ajuntaments de Catalunya un canvi en les formes d’abordar el tema.

La proposta articulada del Departament d’Acció Social, suposa el desplegament d’un conjunt de mesures per tal de garantir els drets d’infants i adolescents, però tot i “l’interessant” nom de la llei, crec que no avança prou en concretar els concepte “oportunitat”.

Per ICV aquesta llei, complementada per altres, ha de fer possible tenir infància. És a dir poder rebre com a “ciutadà infant” les atencions a les que tenen dret, ser atès quan apareixen dificultats i riscos, no dependre tant sols d’allò que el nucli familiar et pot facilitar ni ser afectar per les seves fragilitats i dificultats.

Aquesta no és una tasca de la que tingui que ocupar‐se en primer lloc els Serveis Socials ni que sigui exclusivament seva. Això s’ha de garantir mitjançant diverses lleis, i suposa per la infància ser objecte de diferents polítiques i producte de l’actuació de diversos recursos i serveis.

Els infants són i seran en la mesura que fem possible que siguin, en la mesura que els deixem ser, que generem un conjunt d’oportunitats facilitades políticament, políticament permeses d’exercir. Els nens i nenes poden ser nens i nenes, si els garantim un temps para ser‐ho, si reconeixem que són en gran mesura producte nostre. La bondat, doncs d’una determinada proposta o pràctica d’atenció a la infància serà si aquesta està dissenyada per a fer possible que els infants d’un determinat territori tinguin infància.

Per això, un dels principals exercicis de concreció que Parlament de Catalunya i Departament d’Acció Social hauran de fer és definir molt millor com i quan actuem cadascuna de les administracions, i en especial que fan els Ajuntaments.

El punt clau, des de l’òptica local, serà el Capítol III. Aquí es parla de la Planificació i la coordinació dels diferents serveis i recursos d’infància, tant dels adreçats a atendre problemàtiques de maltractaments, desprotecció, i/o exclusió de la infància, com a prevenir-les mitjançant el desplegament de polítiques generadores d’oportunitats. També inclou diferents articles adreçats a definir, les actuacions genèriques de les administracions públiques, el Sistema d’Informació de la Infància i l’Adolescència, i el funcionament de les noves Taules Territorials d’Infància i els Consells de participació territorial i nacional de les persones infants i adolescents.

Però en aquest capítol no es passa d’aquí, des d’ICV entenem que en lloc d’un article caldria dedicar més atenció a la definició de tots els recursos i serveis destinats a la infància; recollint tant els serveis preventius (per exemple es educatius), com els de protecció.

En resum, davant d’aquest projecte de llei a la gent d’ICV del món local ens sembla oportú definir millor el conjunt de recursos als que després la llei fa referència en altres articles i que com no estan prou definits, ningú pot dir què són, on estan, què fan, i sobretot; de qui són competència i qui els paga.

Un exemple final; la llei planteja que “les competències de les intervencions socials preventives són dels ens locals on s’identifiqui la situació, sens prejudici que la major amplitud de la seva incidència exigeixi la coordinació amb altres administracions (article 80)”.

Concretem que vol dir això, i que aquesta Llei, tant necessària, no sigui un altre marró pel món local