Més crisi, més impostos.
Sembla un contrasentit des de l’òptica neoliberal imperant, però davant la situació de crisi actual, on quatre milions de persones ja no tenen feina, més d’un milió ja no perceben prestació por desocupació, i la Llei de dependència es desenvolupa tard i malament, resulta urgent i necessari incrementar els ingressos que l’Estat destina a polítiques socials.
La despesa pública a Espanya el 2006 fou del 20.9% del PIB davant del 27.5% de la UE-15. Estem a la cua la Europa social pel que fa a la cobertura de necessitats dels menys afavorits. Prestacions com les d’envelliment i viudetat representen el 8% del PIB davant del 12% de mitjana de la UE.
Tant sols en prestacions per desocupació Espanya te una despesa superior a la mitjana europea, perquè tenim més atur que ningú.
ICV – IU vam proposar al Congrés dels Diputats i al Govern un seguit de mesures fiscals que perseguien aconseguir una màxima de l’esquerra; que paguen més els que més tenen. Per això plantegem l’increment del tipus marginal per a las rentes més altes i un nou impost sobre las grans fortunes.
A Alemanya, el SPD está plantejant des del govern incrementar el tipus fins el 46% para rentes superiors a 125.000 €, quan actualment és per superiors a 250.000. Al Regne Unit el govern laborista pel 2010 incrementarà el tipus màxims de l’IRPF i als EUA s’ha incrementat la tributació a las grans fortunes.
a banda d'una qüestió de justícia social, és una qüestió d'economia. Drets socials i impostos graduals són les dues cares d'un moneda: la part dels beneficis que destinem com a país en invertir en nosaltres, que és l'anclatge d'una economia en moments de caigua i la clau de la nostra competitivitat.
ResponEliminaL'altra clau és la que ens situes en l'entrada de dalt: la transparència en l'ús d'aquest impostos, bàsica per a l'eficiència de l'acció pública.
Salut i bpn estiu, Arnau
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina